Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris catalanofòbia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris catalanofòbia. Mostrar tots els missatges
diumenge, 2 de desembre del 2018
Exposició PRESOS POLÍTICS A L'ESPANYA CONTEMPORÀNIA
Vilobí d'Onyar del 4 al 13 de desembre del 2018
Cloenda el 13 de desembre amb Benet Salelles
dijous, 4 d’octubre del 2018
FEM-NE VIA! Diumenge 7 d'octubre del 2018
Cadena humana contra la repressió unint els pobles de Sant Julià de Ramis i Aiguavia
Acte final a Aiguavia
Apunta't al teu tram aquí
VAM VOTAR. FEM-NE VIA!
Apunta't al teu tram aquí
VAM VOTAR. FEM-NE VIA!
diumenge, 30 de setembre del 2018
Aiguaviva: els 376 vots que van sobreviure a la crueltat policíaca
Visitem Aiguaviva un any després del primer d'octubre i parlem amb els veïns que van salvar els vots de la ràtzia de la Guàrdia Civil
Taques negres. Una, dues, tres… Passen de la quarantena. Avancen a pas militar i prenen forma humana. Porten cascs, escuts, porres i bastons. Són gairebé les quatre de la tarda. Després d’un matí de falses alarmes, l’amenaça esdevé real. Els agents de la Guàrdia Civil fan picar les porres contra els escuts. Pam-pam-pam… Les ràtzies per les urnes han arrasat abans Sant Julià de Ramis i part de Girona. Aiguaviva és la pròxima víctima. Pam-pam-pam… Els cops ressonen contra els murs de l’ajuntament i la parròquia de Sant Joan. Els agents han vingut amb ganes d’acarnissar-se.
A la plaça Constitucional –ara U d’Octubre–, una cinquantena de veïns fan una arrossada popular davant l’ajuntament. L’ambient és festiu. Plats plens, vi, cava i somriures. Però l’alegria es tenyeix de negre. El carrer del Pont comença a escopir agents antiavalots. Un, dos, tres… Els veïns corren cap a l’entrada de l’ajuntament per blocar-ne l’accés. Alcen els braços i criden: ‘Votarem! Votarem!’ Els agents es distribueixen ‘com si fossin una legió romana’, assegura Jaume Mas, veí del poble. Aixequen els escuts i ocupen la plaça de banda a banda. Aparten cadires i taules amb agressivitat.
Votants i guàrdies civils es miren als ulls. Mas i altres veïns demanen als agents que s’identifiquin i que mostrin l’ordre judicial per a entrar a l’ajuntament. Silenci… Ho tornen a repetir. Silenci… Alguns agents proven d’avançar rere l’escut. ‘Identifiqueu-vos!’, torna a cridar Mas. Ningú no respon. ‘No vam tenir temps de demanar-ho una quarta vegada. Algú, no sabem qui, va donar l’ordre’, explica. El silenci es transforma en un caos de crits, empentes amb escuts i porres volant per sobre dels caps.
Primera càrrega de la Guàrdia Civil (fotografia: Joan-Pau Ferré)
La primera víctima és Josep Maria Nadal, ex-rector de la Universitat de Girona i germà de Joaquim Nadal. Els antiavalots el tiren a terra. L’aparten de la multitud i li donen cops. El piquen amb les porres i el trepitgen. Dos agents l’arrosseguen pel carrer del Pont. Nadal acaba hospitalitzat al Josep Trueta. A la plaça, la ràbia i la impotència resisteixen el primer envit dels guàrdies civils. ‘Assassins! Truqueu a les ambulàncies!’, criden diversos veïns des de les escales de la parròquia.
Una desena de persones bloquen les portes de fusta de l’ajuntament. La primera tinent de batlle, Marta Vives, observa l’escena des d’una finestra del consistori. Només un enreixat la separa dels antiavalots: ‘Era impossible parlar-hi. Venien encegats a fer mal. Volien emportar-se l’urna, fos com fos.’ Els agents encerclen les portes. La negror agafa un veí i el fa desaparèixer. Cops de porra a l’esquena, cops de puny… Una agent dels Mossos prova d’evitar la pallissa, però la brutalitat la menysté.
L’ajuntament resisteix fins que la Guàrdia Civil dispara gas lacrimogen amb un esprai. La primera bromada química no dissol els concentrats. Els veïns acoten el cap i intenten tancar les portes. ‘Estàvem pendents de barrar-los els pas. No sabíem què passava. Era una olor estranya… Però a la segona ruixada vaig notar de seguida l’ofec i el plor. Em vaig desorientar’, explica Mas. Els agents aprofiten l’atordiment del gas per avançar i entrar en tromba. No hi ha misericòrdia. Aprofiten la superioritat física per acarnissar-se i empenyen la gent al fons de la plaça.
‘Marta, tanca la porta. Que la trenquin’
Dins l’ajuntament, hi ha nervis i estossecs per culpa del gas. Rere les portes de fusta, hi ha una segona porta de vidre automàtica. ‘Marta, tanca la porta!’, exclama un noi que no vol ser identificat. La tinent de batlle la desactiva. Els agents atonyinen els veïns que protegeixen l’entrada. Un d’ells és esclafat contra una paret a cops d’escut. Un antiavalots mira d’obrir la porta amb les mans, però se’n desdiu i se’n va. ‘Tanca-la, tanca-la, Marta –repeteix el noi–. Si volen entrar, que la trenquin.’
Els guàrdies civils s’aparten de la porta i s’afegeixen al cordó que controla la plaça. Són vint segons de calma en què s’esdevé aquesta conversa:
—Noi: Marta, ens l’emportem [en referència a l’urna]?
—Marta Vives: No, tranquil, està solucionat.
El noi tus amb força dues vegades.
—M. V.: No hi ha res a dins.
Per la porta, apareix un home amb boina, és un dels comandants de l’operatiu. No ho sap, però ell i els seus homes són a punt de ser humiliats. L’enginy, aquesta vegada, venç la violència. L’urna d’Aiguaviva és plena de sobre buits. Un veí ha salvat els vots abans de la càrrega. Els ha tret per la porta del darrere i els ha amagat al maleter d’un cotxe. La ràtzia no ha servit per a res. ‘Vaig patir tota la tarda. Els veia tornant al poble, enfurismats, perquè s’havien adonat de l’engany’, explica Vives.
El comandament posa les mans sobre la porta, on hi ha serigrafiat l’escut del poble, i l’obre amb fúria. Els vidres espeteguen. ‘Vinga!’, crida el comandament. Llavors una desena d’agents entren a l’ajuntament. Quatre van de paisà. Un que porta ulleres de sol exigeix als membres de la mesa que s’identifiquin i li donin els DNI. Dos es dirigeixen directament a l’urna, però en comptes d’agafar-la, fan veure que forcegen per aconseguir-la. Un tercer ho enregistra amb una càmera. ‘Eh, eh, eh, espera’t’, crida un d’ells. ‘Van muntar un teatre vergonyós davant nostre mentre ens tenien acorralats’, explica Vives.
Un guàrdia civil reclama al noi el mòbil amb què ha enregistrat l’entrada, però ell fuig escales amunt. Al primer pis del consistori, amaga el telèfon entre la paperassa d’un despatx. Els agents l’atrapen i li exigeixen de males maneres el dispositiu. Ell diu que l’ha perdut mentre corria i que no sap on és. Un antiavalots l’immobilitza pel coll i l’arrossega escales avall. Un segon agent, perquè les cames no li piquin amb els graons, li dóna puntades de peu. Finalment el treuen de l’ajuntament i el tiren a terra, a la plaça.
Poc després, els guàrdies civils abandonen el consistori. S’emporten paperetes i l’urna sense els vots dins d’una bossa d’escombraries. ‘Ens van rebentar una fusta de l’entrada. No sabem per què. I ens van requisar un portàtil, el primer que van trobar… Encara no l’hem recuperat’, denuncia la tinent de batlle. Vives també explica que un dels agents de paisà va sortir del consistori fent veure que havia estat detingut. ‘Anava amb els braços alçats i encreuats’, diu.
Primera càrrega de la Guàrdia Civil (fotografia: Joan-Pau Ferré)
Els agents marxen pel carrer del Pont, el mateix pel qual han accedit a la plaça. El cordó que conté els veïns es desfà i es converteix en una formació d’escuts que camina de recules. La gent els escridassa i els segueix fins a l’entrada del carreró, on dos Mossos d’Esquadra aturen la multitud. L’operació ha durat poc menys de quinze minuts. Els guàrdies civils esquiven un cotxe vermell al final del carrer del Pont entre crits de ‘viva España’. No hi paren atenció. Com a molt, li donen algun cop. Al maleter, però, hi ha allò que cercaven: els vots del referèndum.
Les cases refugi
En Joan Ribot viu al costat de l’ajuntament. Durant les càrregues, casa seva es va convertir en un refugi per als ferits i els afectats pel gas. Ara al balcó hi té penjada una pancarta de ‘llibertat presos polítics’ i un llaç groc. ‘Jo era aquí [assenyala el mig de la plaça] quan va passar tot. Feia fotografies de l’arrossada, quan van arribar. Vaig sentir una barreja de coses: sorpresa, por, impotència…’, explica. A ell no el van agredir, però diu que emocionalment sí que va quedar afectat: ‘Un mes després, encara tenia angoixa. Hi pensava i em feia mal ‘estómac.’ Tampoc no hi ajudava que, dies després de l’1-O, encara tingués racons de casa impregnats amb l’olor del gas.
Primera càrrega de la Guàrdia Civil (fotografia: Joan-Pau Ferré)
Quan la Guàrdia Civil va carregar contra els veïns, la multitud va retrocedir. La porta de casa de Ribot era el primer lloc segur on es podien resguardar. Diversos afectats pel gas, entre els quals Jaume Mas, van rebre les primeres cures a la sala d’estar: aigua per a fregar-se la cara i un lloc on seure i recuperar l’alè. El veí recorda el cas d’un noi que es va quedar assegut en una cadira durant més de mitja hora. ‘Estava quiet, catatònic. Suposo que necessitava assimilar la bestialitat.’
A l’altra banda de la plaça, Dolors Vall-llosera també va convertir casa seva en un refugi improvisat per a les víctimes. ‘Diverses persones van entrar-hi per culpa de les empentes i cops dels policies’, explica. De fet, ella va acollir el noi a qui la Guàrdia Civil va estrangular dins l’ajuntament. Quan el van tirar fora a la plaça, va arribar gairebé fins al llindar de la porta de Vall-llosera, que li va oferir un lloc al sofà. ‘No deixava de plorar.’
Primera càrrega de la Guàrdia Civil (fotografia: Joan-Pau Ferré)
Però el refugi gairebé es converteix en una trinxera. ‘Un agent es va plantar a la porta i em va dir: “Sortiu d’aquí dins.” I jo li vaig respondre que no pensava sortir d’enlloc. “Això és casa meva. No hi poseu els peus, que us denunciaré.” Quan va sentir això, va fer uns passos enrere.’ Minuts després, quan els antiavalots ja se n’havien anat, van arribar els serveis d’emergència a la plaça. Els ferits van ser atesos en tres ambulàncies del SEM. Una desena de veïns van ser derivats a centres hospitalaris.
Primera càrrega de la Guàrdia Civil (fotografia: Joan-Pau Ferré)
Els nens d’Aiguaviva
Mentre els veïns escuraven els plats d’arròs, bona part de la mainada s’entretenia mirant Ice Age a ca la Neus, un centre social situat just davant l’ajuntament. Elisabet Rupià, una de les mares, va entrar-hi poc abans de les càrregues. ‘Vaig començar a sentir sorolls i em vaig adonar que eren ells. I en aquell moment es va acabar la pel·lícula. La meva obsessió era protegir els nens. “Som al cinema”, vaig cridar. I vaig tancar totes les finestres i les portes’, relata.
Rupià no veia què passava fora, però diu que es guiava per les veus que coneixia i pel que veia per una escletxa de la porta principal. ‘Era com una pel·lícula de terror.’. Per l’escletxa només albirava les cames de dues veïnes. Eren la seva referència per a entendre el perill que corrien: ‘Protegien la porta perquè sabien que dins hi havia els nens… Però, de cop i volta, van desaparèixer. Em vaig adonar que érem a primera línia… Buf!’
Mentre cercaven un altre film, va distribuir els infants per la sala per evitar que prenguessin mal si els antiavalots esbotzaven la porta. També va trucar al 112 per avisar els bombers: ‘Els vaig dir que veia fum a l’Ajuntament d’Aiguaviva. Quan em van passar amb els bombers… “Mireu, nois, jo no veig fum enlloc, però ens estan atonyinant de mala manera i necessitem la vostra ajuda”.’
Primera càrrega de la Guàrdia Civil (fotografia: Joan-Pau Ferré)
La ràtzia va durar només uns minuts, però diu que se li van fer eterns: ‘Jo no coneixia tots els nens, però el meu fill em va mirar als ulls i es va adonar que fora passava alguna cosa.’ Dins la sala, Rupià animava les criatures a cridar perquè s’oblidessin del soroll de les càrregues. ‘Tenim els pares més forts del món’ o ‘a Aiguaviva som de pagès’, eren alguns dels crits.
En algun moment, diu que va sentir uns cops a la porta de darrere del centre: ‘No sabia si obrir o no. No tenia ni idea què em podia trobar.’ A la plaça, els antiavalots continuaven reprimint els veïns. Rupià va dubtar, però va acabar obrint. A l’altra banda, hi havia una mare que s’emportava més nens cap a casa. Les criatures que jugaven a la pista esportiva havien vist com la Guàrdia Civil desfilava en pas marcial cap al centre del poble.
‘I després es va acabar tot. La porta principal es va obrir i va entrar un nen. Es va acostar a un altre i li va dir: “Al teu pare li han donat una pallissa.” Li vaig dir que callés. Volia preservar la tranquil·litat, però també van entrar adults amb els ulls vermells i plorosos. Els nens demanaven: “Que heu plorat? Què ha passat?” Va arribar un moment que no els podia aguantar més a la sala. Vaig consultar una mare que és psicopedagoga i després els vaig deixar sortir.’
A l’escola d’Aiguaviva, el primer dia de classe després del referèndum el van dedicar a parlar de violència i repressió. Diversos pares coincideixen que la brutalitat de la Guàrdia Civil ha afectat els seus fills, sobretot els més petits. ‘Els grans, d’una manera o d’una altra, han anat racionalitzant la barbàrie’, expliquen.
Després de la ràtzia, la resurrecció
En Josep Dalmau va ser a la plaça tot el matí. Va participar en l’esmorzar –entrepans de botifarra–– i va ajudar a preparar l’arròs. ‘L’ambient era alegre. La plaça era plena. Es va celebrar un bateig i tot’, relata. Tanmateix, poc abans de l’arriba dels antiavalots, va anar-se’n a casa: ‘Només va ser mitja hora, però quan vaig tornar tot era de cap per avall.’
Les restes de l’arrossada popular (fotografia: Joan Ribot)
No va veure cap agent. Dalmau va entrar a la plaça pel carrer del Pont. ‘El primer que em vaig trobar va ser en Nadal, a terra. Els serveis mèdics l’atenien amb oxigen. Vaig caminar una mica més… Hi havia histèria. Molta gent amb els ulls vermells i tossint. Tenien problemes per a respirar. Un d’ells era el meu fill. Les taules estaven tombades i les cadires escampades per tota la plaça’, explica.
Quan torna a veure la càrrega en un vídeo, Dalmau diu diverses vegades que no és el més indicat per parlar-ne: ‘Jo no hi era. Però els qui som una mica vells i conservem la memòria això ja ho hem viscut. Ja sabem quina mala llet gasten aquesta gent.’
Primera càrrega de la Guàrdia Civil (fotografia: Joan-Pau Ferré)
A tres quarts de cinc de la tarda van arribar els primers periodistes, també gent de la rodalia que volia veure què havia passat. En aquell moment, es va retirar la bandera espanyola del balcó de l’ajuntament. ‘Ens havien demanat per activa i per passiva que poséssim la bandera. I ho vam fer. Però després d’haver rebut el seu agraïment, vam decidir de despenjar-la per sempre més’, diu la tinent de batlle.
La gent continuava a la plaça. Van passar les hores i es va improvisar una castanyada. ‘La gent es podia haver tancat a casa. Ensopida, trista, ferida… Però no. No podien guanyar’, diu Dalmau. Van fer brases i l’olor de torrat va camuflar els rastres del gas. Eren gairebé les vuit del vespre. El cel enfosquia. Poc després, dins l’ajuntament, es van començar obrir els sobres. 376 vots, concretament.
El recompte dels vots del referèndum (fotografia: Joan-Pau Ferré)
A un quart de nou, ja a la llum de la lluna, Jaume Mas va agafar un megàfon. La plaça era plena i hi havia cert nerviosisme. Mas es va acostar l’aparell a la boca i va dir: ‘Vots nuls, dos; vots en blanc, dos; no, vuit; sí, tres-cents seixanta-quatre.’ Quatre hores després dels cops, les empentes i les vexacions, la plaça va esclatar d’alegria.
L’endemà, la placa de la plaça Constitucional va aparèixer guixada amb esprai. A sobre, en plena façana d’una casa, s’hi podia llegir: ‘Plaça 1 d’octubre.’ L’ajuntament no va parar de rebre trucades de solidaritat. Els periodistes perseguien els veïns pels carrers. L’ANC de Vilablareix, el poble veí, va proposar de fer un acte de suport al vespre. La convocatòria va córrer per la xarxa i l’acte es va acabar convertint gairebé en un pelegrinatge. Les carreteres estaven col·lapsades. No es podia accedir a Aiguaviva, els vorals eren plens de cotxes aparcats. Deu mil persones es van congregar al poble.
Primera càrrega de la Guàrdia Civil (fotografia: Joan-Pau Ferré)
Per què Aiguaviva?
Aiguaviva té 775 habitants. Al voltant hi ha l’aeroport, cinc polígons i uns quilòmetres més al nord, Girona. Per què la Guàrdia Civil va decidir de reprimir el poble? ‘Aquí es van atrevir. És una vila petita i sabien que podien arrasar’, diu Dalmau. La primera tinent de batlle ho comparteix. ‘Ni tenim cap polític conegut, ni havia de venir cap famós a votar… Som petits i una víctima fàcil.’
Primera càrrega de la Guàrdia Civil (fotografia: Joan-Pau Ferré)
Ningú no sap si els agents que van protagonitzar la ràtzia havien participat abans en alguna càrrega del Gironès. Tampoc no se sap d’on van sortir. ‘Van entrar per la carretera de Girona, que és on hi ha la caserna més pròxima, però no sabem del cert d’on venien. Aquells dies, molts guàrdies civils van dormir a l’aeroport… I no eren precisament agents de duanes’, diu Vives.
Els veïns sospiten que els agents van rebre alguna mena d’informació abans d’atacar Aiguaviva. ‘Sabien què feien. Van arribar quan hi havia menys gent a la plaça i coneixien perfectament els accessos a la plaça. Si haguessin vingut una hora abans, haurien topat amb dues-centes persones. Potser la història hauria estat diferent’, explica Dalmau.
Querella per tortures i lesions
Els ajuntaments d’Aiguaviva, Sant Julià de Ramis i Girona han presentat una querella conjunta per delictes de tortures i lesions que ha estat admesa a tràmit. La querella adjunta més de dues-centes denúncies de víctimes de la violència. Totes elles han declarat al jutjat i les han visitades metges forenses. Ara van identificant els agents que van participar en les càrregues.
Jaume Mas, un dels denunciants
Mas és un dels denunciants i lamenta l’actitud hostil de la jutgessa durant la declaració: ‘No parava de preguntar-me què fèiem davant l’ajuntament, per què hi érem i si vam oposar resistència.’ Diu que encara no sap si els antiavalotss que van actuar eren de la Guàrdia Civil.
—No eren guàrdies civils?
—Els vam demanar de manera reiterada que s’identifiquessin i no ho van fer.
—Però portaven l’uniforme i el número…
—Jo també em puc vestir d’antiavalots i posar-me un número identificatiu.
—Voleu dir que anaven disfressats?
—És possible. No van dir res, van carregar i ens van robar l’urna.
Mas diu que no confia en la justícia espanyola, però sap que ara mateix passar pels seus tribunals és l’única manera d’arribar algun dia al Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH).
—Què voleu aconseguir amb la denúncia?
—Demostrar què ha passat. Han apallissat gent pacífica i han fet servir mètodes repressius propis d’una dictadura. Han passat per alt la seva legalitat i això ha de tenir conseqüències.
Els veïns d’Aiguaviva que han participat en aquest reportatge: Joan-Pau Ferré, Joan Ribot, Josep Dalmau, Jaume Mas, Dolors Vall-llosera i Marta Vives.
Més informació:
Guàrdies civils acarnissats en pobles petits
VILAWEB
Taques negres. Una, dues, tres… Passen de la quarantena. Avancen a pas militar i prenen forma humana. Porten cascs, escuts, porres i bastons. Són gairebé les quatre de la tarda. Després d’un matí de falses alarmes, l’amenaça esdevé real. Els agents de la Guàrdia Civil fan picar les porres contra els escuts. Pam-pam-pam… Les ràtzies per les urnes han arrasat abans Sant Julià de Ramis i part de Girona. Aiguaviva és la pròxima víctima. Pam-pam-pam… Els cops ressonen contra els murs de l’ajuntament i la parròquia de Sant Joan. Els agents han vingut amb ganes d’acarnissar-se.
A la plaça Constitucional –ara U d’Octubre–, una cinquantena de veïns fan una arrossada popular davant l’ajuntament. L’ambient és festiu. Plats plens, vi, cava i somriures. Però l’alegria es tenyeix de negre. El carrer del Pont comença a escopir agents antiavalots. Un, dos, tres… Els veïns corren cap a l’entrada de l’ajuntament per blocar-ne l’accés. Alcen els braços i criden: ‘Votarem! Votarem!’ Els agents es distribueixen ‘com si fossin una legió romana’, assegura Jaume Mas, veí del poble. Aixequen els escuts i ocupen la plaça de banda a banda. Aparten cadires i taules amb agressivitat.
Votants i guàrdies civils es miren als ulls. Mas i altres veïns demanen als agents que s’identifiquin i que mostrin l’ordre judicial per a entrar a l’ajuntament. Silenci… Ho tornen a repetir. Silenci… Alguns agents proven d’avançar rere l’escut. ‘Identifiqueu-vos!’, torna a cridar Mas. Ningú no respon. ‘No vam tenir temps de demanar-ho una quarta vegada. Algú, no sabem qui, va donar l’ordre’, explica. El silenci es transforma en un caos de crits, empentes amb escuts i porres volant per sobre dels caps.
La primera víctima és Josep Maria Nadal, ex-rector de la Universitat de Girona i germà de Joaquim Nadal. Els antiavalots el tiren a terra. L’aparten de la multitud i li donen cops. El piquen amb les porres i el trepitgen. Dos agents l’arrosseguen pel carrer del Pont. Nadal acaba hospitalitzat al Josep Trueta. A la plaça, la ràbia i la impotència resisteixen el primer envit dels guàrdies civils. ‘Assassins! Truqueu a les ambulàncies!’, criden diversos veïns des de les escales de la parròquia.
Una desena de persones bloquen les portes de fusta de l’ajuntament. La primera tinent de batlle, Marta Vives, observa l’escena des d’una finestra del consistori. Només un enreixat la separa dels antiavalots: ‘Era impossible parlar-hi. Venien encegats a fer mal. Volien emportar-se l’urna, fos com fos.’ Els agents encerclen les portes. La negror agafa un veí i el fa desaparèixer. Cops de porra a l’esquena, cops de puny… Una agent dels Mossos prova d’evitar la pallissa, però la brutalitat la menysté.
L’ajuntament resisteix fins que la Guàrdia Civil dispara gas lacrimogen amb un esprai. La primera bromada química no dissol els concentrats. Els veïns acoten el cap i intenten tancar les portes. ‘Estàvem pendents de barrar-los els pas. No sabíem què passava. Era una olor estranya… Però a la segona ruixada vaig notar de seguida l’ofec i el plor. Em vaig desorientar’, explica Mas. Els agents aprofiten l’atordiment del gas per avançar i entrar en tromba. No hi ha misericòrdia. Aprofiten la superioritat física per acarnissar-se i empenyen la gent al fons de la plaça.
‘Marta, tanca la porta. Que la trenquin’
Dins l’ajuntament, hi ha nervis i estossecs per culpa del gas. Rere les portes de fusta, hi ha una segona porta de vidre automàtica. ‘Marta, tanca la porta!’, exclama un noi que no vol ser identificat. La tinent de batlle la desactiva. Els agents atonyinen els veïns que protegeixen l’entrada. Un d’ells és esclafat contra una paret a cops d’escut. Un antiavalots mira d’obrir la porta amb les mans, però se’n desdiu i se’n va. ‘Tanca-la, tanca-la, Marta –repeteix el noi–. Si volen entrar, que la trenquin.’
Els guàrdies civils s’aparten de la porta i s’afegeixen al cordó que controla la plaça. Són vint segons de calma en què s’esdevé aquesta conversa:
—Noi: Marta, ens l’emportem [en referència a l’urna]?
—Marta Vives: No, tranquil, està solucionat.
El noi tus amb força dues vegades.
—M. V.: No hi ha res a dins.
Per la porta, apareix un home amb boina, és un dels comandants de l’operatiu. No ho sap, però ell i els seus homes són a punt de ser humiliats. L’enginy, aquesta vegada, venç la violència. L’urna d’Aiguaviva és plena de sobre buits. Un veí ha salvat els vots abans de la càrrega. Els ha tret per la porta del darrere i els ha amagat al maleter d’un cotxe. La ràtzia no ha servit per a res. ‘Vaig patir tota la tarda. Els veia tornant al poble, enfurismats, perquè s’havien adonat de l’engany’, explica Vives.
El comandament posa les mans sobre la porta, on hi ha serigrafiat l’escut del poble, i l’obre amb fúria. Els vidres espeteguen. ‘Vinga!’, crida el comandament. Llavors una desena d’agents entren a l’ajuntament. Quatre van de paisà. Un que porta ulleres de sol exigeix als membres de la mesa que s’identifiquin i li donin els DNI. Dos es dirigeixen directament a l’urna, però en comptes d’agafar-la, fan veure que forcegen per aconseguir-la. Un tercer ho enregistra amb una càmera. ‘Eh, eh, eh, espera’t’, crida un d’ells. ‘Van muntar un teatre vergonyós davant nostre mentre ens tenien acorralats’, explica Vives.
Un guàrdia civil reclama al noi el mòbil amb què ha enregistrat l’entrada, però ell fuig escales amunt. Al primer pis del consistori, amaga el telèfon entre la paperassa d’un despatx. Els agents l’atrapen i li exigeixen de males maneres el dispositiu. Ell diu que l’ha perdut mentre corria i que no sap on és. Un antiavalots l’immobilitza pel coll i l’arrossega escales avall. Un segon agent, perquè les cames no li piquin amb els graons, li dóna puntades de peu. Finalment el treuen de l’ajuntament i el tiren a terra, a la plaça.
Poc després, els guàrdies civils abandonen el consistori. S’emporten paperetes i l’urna sense els vots dins d’una bossa d’escombraries. ‘Ens van rebentar una fusta de l’entrada. No sabem per què. I ens van requisar un portàtil, el primer que van trobar… Encara no l’hem recuperat’, denuncia la tinent de batlle. Vives també explica que un dels agents de paisà va sortir del consistori fent veure que havia estat detingut. ‘Anava amb els braços alçats i encreuats’, diu.
Els agents marxen pel carrer del Pont, el mateix pel qual han accedit a la plaça. El cordó que conté els veïns es desfà i es converteix en una formació d’escuts que camina de recules. La gent els escridassa i els segueix fins a l’entrada del carreró, on dos Mossos d’Esquadra aturen la multitud. L’operació ha durat poc menys de quinze minuts. Els guàrdies civils esquiven un cotxe vermell al final del carrer del Pont entre crits de ‘viva España’. No hi paren atenció. Com a molt, li donen algun cop. Al maleter, però, hi ha allò que cercaven: els vots del referèndum.
Les cases refugi
En Joan Ribot viu al costat de l’ajuntament. Durant les càrregues, casa seva es va convertir en un refugi per als ferits i els afectats pel gas. Ara al balcó hi té penjada una pancarta de ‘llibertat presos polítics’ i un llaç groc. ‘Jo era aquí [assenyala el mig de la plaça] quan va passar tot. Feia fotografies de l’arrossada, quan van arribar. Vaig sentir una barreja de coses: sorpresa, por, impotència…’, explica. A ell no el van agredir, però diu que emocionalment sí que va quedar afectat: ‘Un mes després, encara tenia angoixa. Hi pensava i em feia mal ‘estómac.’ Tampoc no hi ajudava que, dies després de l’1-O, encara tingués racons de casa impregnats amb l’olor del gas.
Quan la Guàrdia Civil va carregar contra els veïns, la multitud va retrocedir. La porta de casa de Ribot era el primer lloc segur on es podien resguardar. Diversos afectats pel gas, entre els quals Jaume Mas, van rebre les primeres cures a la sala d’estar: aigua per a fregar-se la cara i un lloc on seure i recuperar l’alè. El veí recorda el cas d’un noi que es va quedar assegut en una cadira durant més de mitja hora. ‘Estava quiet, catatònic. Suposo que necessitava assimilar la bestialitat.’
A l’altra banda de la plaça, Dolors Vall-llosera també va convertir casa seva en un refugi improvisat per a les víctimes. ‘Diverses persones van entrar-hi per culpa de les empentes i cops dels policies’, explica. De fet, ella va acollir el noi a qui la Guàrdia Civil va estrangular dins l’ajuntament. Quan el van tirar fora a la plaça, va arribar gairebé fins al llindar de la porta de Vall-llosera, que li va oferir un lloc al sofà. ‘No deixava de plorar.’
Però el refugi gairebé es converteix en una trinxera. ‘Un agent es va plantar a la porta i em va dir: “Sortiu d’aquí dins.” I jo li vaig respondre que no pensava sortir d’enlloc. “Això és casa meva. No hi poseu els peus, que us denunciaré.” Quan va sentir això, va fer uns passos enrere.’ Minuts després, quan els antiavalots ja se n’havien anat, van arribar els serveis d’emergència a la plaça. Els ferits van ser atesos en tres ambulàncies del SEM. Una desena de veïns van ser derivats a centres hospitalaris.
Els nens d’Aiguaviva
Mentre els veïns escuraven els plats d’arròs, bona part de la mainada s’entretenia mirant Ice Age a ca la Neus, un centre social situat just davant l’ajuntament. Elisabet Rupià, una de les mares, va entrar-hi poc abans de les càrregues. ‘Vaig començar a sentir sorolls i em vaig adonar que eren ells. I en aquell moment es va acabar la pel·lícula. La meva obsessió era protegir els nens. “Som al cinema”, vaig cridar. I vaig tancar totes les finestres i les portes’, relata.
Rupià no veia què passava fora, però diu que es guiava per les veus que coneixia i pel que veia per una escletxa de la porta principal. ‘Era com una pel·lícula de terror.’. Per l’escletxa només albirava les cames de dues veïnes. Eren la seva referència per a entendre el perill que corrien: ‘Protegien la porta perquè sabien que dins hi havia els nens… Però, de cop i volta, van desaparèixer. Em vaig adonar que érem a primera línia… Buf!’
Mentre cercaven un altre film, va distribuir els infants per la sala per evitar que prenguessin mal si els antiavalots esbotzaven la porta. També va trucar al 112 per avisar els bombers: ‘Els vaig dir que veia fum a l’Ajuntament d’Aiguaviva. Quan em van passar amb els bombers… “Mireu, nois, jo no veig fum enlloc, però ens estan atonyinant de mala manera i necessitem la vostra ajuda”.’
La ràtzia va durar només uns minuts, però diu que se li van fer eterns: ‘Jo no coneixia tots els nens, però el meu fill em va mirar als ulls i es va adonar que fora passava alguna cosa.’ Dins la sala, Rupià animava les criatures a cridar perquè s’oblidessin del soroll de les càrregues. ‘Tenim els pares més forts del món’ o ‘a Aiguaviva som de pagès’, eren alguns dels crits.
En algun moment, diu que va sentir uns cops a la porta de darrere del centre: ‘No sabia si obrir o no. No tenia ni idea què em podia trobar.’ A la plaça, els antiavalots continuaven reprimint els veïns. Rupià va dubtar, però va acabar obrint. A l’altra banda, hi havia una mare que s’emportava més nens cap a casa. Les criatures que jugaven a la pista esportiva havien vist com la Guàrdia Civil desfilava en pas marcial cap al centre del poble.
‘I després es va acabar tot. La porta principal es va obrir i va entrar un nen. Es va acostar a un altre i li va dir: “Al teu pare li han donat una pallissa.” Li vaig dir que callés. Volia preservar la tranquil·litat, però també van entrar adults amb els ulls vermells i plorosos. Els nens demanaven: “Que heu plorat? Què ha passat?” Va arribar un moment que no els podia aguantar més a la sala. Vaig consultar una mare que és psicopedagoga i després els vaig deixar sortir.’
A l’escola d’Aiguaviva, el primer dia de classe després del referèndum el van dedicar a parlar de violència i repressió. Diversos pares coincideixen que la brutalitat de la Guàrdia Civil ha afectat els seus fills, sobretot els més petits. ‘Els grans, d’una manera o d’una altra, han anat racionalitzant la barbàrie’, expliquen.
Després de la ràtzia, la resurrecció
En Josep Dalmau va ser a la plaça tot el matí. Va participar en l’esmorzar –entrepans de botifarra–– i va ajudar a preparar l’arròs. ‘L’ambient era alegre. La plaça era plena. Es va celebrar un bateig i tot’, relata. Tanmateix, poc abans de l’arriba dels antiavalots, va anar-se’n a casa: ‘Només va ser mitja hora, però quan vaig tornar tot era de cap per avall.’
No va veure cap agent. Dalmau va entrar a la plaça pel carrer del Pont. ‘El primer que em vaig trobar va ser en Nadal, a terra. Els serveis mèdics l’atenien amb oxigen. Vaig caminar una mica més… Hi havia histèria. Molta gent amb els ulls vermells i tossint. Tenien problemes per a respirar. Un d’ells era el meu fill. Les taules estaven tombades i les cadires escampades per tota la plaça’, explica.
Quan torna a veure la càrrega en un vídeo, Dalmau diu diverses vegades que no és el més indicat per parlar-ne: ‘Jo no hi era. Però els qui som una mica vells i conservem la memòria això ja ho hem viscut. Ja sabem quina mala llet gasten aquesta gent.’
A tres quarts de cinc de la tarda van arribar els primers periodistes, també gent de la rodalia que volia veure què havia passat. En aquell moment, es va retirar la bandera espanyola del balcó de l’ajuntament. ‘Ens havien demanat per activa i per passiva que poséssim la bandera. I ho vam fer. Però després d’haver rebut el seu agraïment, vam decidir de despenjar-la per sempre més’, diu la tinent de batlle.
La gent continuava a la plaça. Van passar les hores i es va improvisar una castanyada. ‘La gent es podia haver tancat a casa. Ensopida, trista, ferida… Però no. No podien guanyar’, diu Dalmau. Van fer brases i l’olor de torrat va camuflar els rastres del gas. Eren gairebé les vuit del vespre. El cel enfosquia. Poc després, dins l’ajuntament, es van començar obrir els sobres. 376 vots, concretament.
A un quart de nou, ja a la llum de la lluna, Jaume Mas va agafar un megàfon. La plaça era plena i hi havia cert nerviosisme. Mas es va acostar l’aparell a la boca i va dir: ‘Vots nuls, dos; vots en blanc, dos; no, vuit; sí, tres-cents seixanta-quatre.’ Quatre hores després dels cops, les empentes i les vexacions, la plaça va esclatar d’alegria.
L’endemà, la placa de la plaça Constitucional va aparèixer guixada amb esprai. A sobre, en plena façana d’una casa, s’hi podia llegir: ‘Plaça 1 d’octubre.’ L’ajuntament no va parar de rebre trucades de solidaritat. Els periodistes perseguien els veïns pels carrers. L’ANC de Vilablareix, el poble veí, va proposar de fer un acte de suport al vespre. La convocatòria va córrer per la xarxa i l’acte es va acabar convertint gairebé en un pelegrinatge. Les carreteres estaven col·lapsades. No es podia accedir a Aiguaviva, els vorals eren plens de cotxes aparcats. Deu mil persones es van congregar al poble.
Per què Aiguaviva?
Aiguaviva té 775 habitants. Al voltant hi ha l’aeroport, cinc polígons i uns quilòmetres més al nord, Girona. Per què la Guàrdia Civil va decidir de reprimir el poble? ‘Aquí es van atrevir. És una vila petita i sabien que podien arrasar’, diu Dalmau. La primera tinent de batlle ho comparteix. ‘Ni tenim cap polític conegut, ni havia de venir cap famós a votar… Som petits i una víctima fàcil.’
Ningú no sap si els agents que van protagonitzar la ràtzia havien participat abans en alguna càrrega del Gironès. Tampoc no se sap d’on van sortir. ‘Van entrar per la carretera de Girona, que és on hi ha la caserna més pròxima, però no sabem del cert d’on venien. Aquells dies, molts guàrdies civils van dormir a l’aeroport… I no eren precisament agents de duanes’, diu Vives.
Els veïns sospiten que els agents van rebre alguna mena d’informació abans d’atacar Aiguaviva. ‘Sabien què feien. Van arribar quan hi havia menys gent a la plaça i coneixien perfectament els accessos a la plaça. Si haguessin vingut una hora abans, haurien topat amb dues-centes persones. Potser la història hauria estat diferent’, explica Dalmau.
Querella per tortures i lesions
Els ajuntaments d’Aiguaviva, Sant Julià de Ramis i Girona han presentat una querella conjunta per delictes de tortures i lesions que ha estat admesa a tràmit. La querella adjunta més de dues-centes denúncies de víctimes de la violència. Totes elles han declarat al jutjat i les han visitades metges forenses. Ara van identificant els agents que van participar en les càrregues.
Mas és un dels denunciants i lamenta l’actitud hostil de la jutgessa durant la declaració: ‘No parava de preguntar-me què fèiem davant l’ajuntament, per què hi érem i si vam oposar resistència.’ Diu que encara no sap si els antiavalotss que van actuar eren de la Guàrdia Civil.
—No eren guàrdies civils?
—Els vam demanar de manera reiterada que s’identifiquessin i no ho van fer.
—Però portaven l’uniforme i el número…
—Jo també em puc vestir d’antiavalots i posar-me un número identificatiu.
—Voleu dir que anaven disfressats?
—És possible. No van dir res, van carregar i ens van robar l’urna.
Mas diu que no confia en la justícia espanyola, però sap que ara mateix passar pels seus tribunals és l’única manera d’arribar algun dia al Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH).
—Què voleu aconseguir amb la denúncia?
—Demostrar què ha passat. Han apallissat gent pacífica i han fet servir mètodes repressius propis d’una dictadura. Han passat per alt la seva legalitat i això ha de tenir conseqüències.
Més informació:
Guàrdies civils acarnissats en pobles petits
VILAWEB
dissabte, 29 de setembre del 2018
PRIMER D'OCTUBRE DE 2017 Ni oblit ni perdó
Inauguració de la Travessia Primer d'Octubre
Dilluns, 1 d'octubre a 2/4 de 9 Vilobí d'Onyar (la Selva)
diumenge, 26 d’agost del 2018
PONTS PER LA LLIBERTAT
LLIBERTAT PRESES POLÍTIQUES
A Vilobí d'Onyar equipats amb Ratafia Volcànica i Xuixos Noguera
dissabte, 21 d’abril del 2018
BOTIFARRADA PER LA LLIBERTAT Vilobí d'Onyar 22 d'abril del 2018
diumenge, 15 d’abril del 2018
MANIFESTACÓ CONTRA LA REPRESSIÓ
Des del municipi ho tens fàcil si vols anar a la mobilització!
A les 8:15 h al Camp de Futbol per sortir cap a Barcelona!
#llibertatjordis #llibertatpresospolitics
diumenge, 5 de novembre del 2017
LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS
Barcelona, 11 de novembre del 2017
Llibertat Sànchez, Cuixart, Bassa, Borràs, Forn, Junqueras, Mundó, Romeva, Rull i Turull
Ja tenim oberta la inscripció al bus per anar a la manifestació
PER LA LLIBERTAT !
DIES: dimarts, dijous i divendres
HORARI: de 5 a 7 de la tarda
LLOC: baixos de can Roscada
Preu 10€ menors de 12 anys 5€
Recordem que la sortida serà puntualment a les 3 de la tarda del camp de futbol.
Fem les aportacions a la Caixa de Solidaritat
Ja tenim oberta la inscripció al bus per anar a la manifestació
PER LA LLIBERTAT !
DIES: dimarts, dijous i divendres
HORARI: de 5 a 7 de la tarda
LLOC: baixos de can Roscada
Preu 10€ menors de 12 anys 5€
Recordem que la sortida serà puntualment a les 3 de la tarda del camp de futbol.
Fem les aportacions a la Caixa de Solidaritat
diumenge, 22 d’octubre del 2017
dissabte, 7 d’octubre del 2017
AIGUAVIVA
“Viva España, viva España” cantaven els agents mentre atonyinaven alguns dels veïns del poble que tenien al davant
Els veïns del poble amb les mans enlaire davant els agents de la policia. Foto: JOAN-PAU FERRÉ.
LLUÍS SIMON - PERIODISTA
De tots els lamentables episodis de diumenge, el que em va tocar més de prop va ser l’ocupació gairebé militar i infame d’Aiguaviva, vila del meu pare i dels meus avis i on tinc molts familiars. Tothom ja ho ha vist. L’entrada de les tropes imperialsva tenir lloc a la menuda plaça de l’Ajuntament, un indret lligat a la meva infància. M’hi recordo saltant i fent el boig durant la festa major o en àpats familiars amb cosins i germans. Ara, per bé o per mal, aquesta plaça sempre serà la de l’1 d’octubre i la de la dignitat d’un poble que, per molt petit que sigui, es va alçar contra tot un estat.
Quan em van arribar les imatges i els vídeos de l’escena al mòbil en directe me’n vaig fer creus. Des del febrer del 1939, quan l’exèrcit franquista va entrar al poble per ocupar-lo i per perseguir i atrapar els republicans, no s’havia vist una operació d’aquest abast. Per què van escollir Aiguaviva? Era a la babalà? Hi ha teories per a tot, però tal volta els hereus del franquisme encara tenen apuntat que precisament aquesta vila, que ara té uns 800 habitants però que en tenia poc més de 300 quan jo era petit, va ser un dels centres més actius de la resistència durant la guerra amb un comitè que va expropiar l’església i la va convertir en un gran magatzem republicà.
Diumenge la gent d’Aiguaviva, que era a la plaça celebrant una festa per la democràcia, no va tenir por com en el maleït 1939. Durant la guerra, el meu avi i molts més es va escapar just a temps, si no ara potser no estaríeu llegint això. Diumenge, en canvi, menys de cent persones es va plantar davant d’aquell nou exèrcit per defensar l’urna, no només una urna sinó el símbol de la nostra preuada llibertat. Grans i joves, homes i dones, van rebre cops de porra, un bon grapat d’hòsties i gas lacrimogen per agents armats fins a les dents que tenien l’estúpida ordre d’entrar a l’ajuntament a qualsevol preu encara que fos passant per sobre dels veïns que dinaven a la plaça, contravenint la proporcionalitat que fins i tot els jutges espanyols i els seus càrrecs superiors els havien recomanat.
“Viva España, viva España! cantaven mentre atonyinaven, entre d’altres, Pep Nadal, exrector de la Universitat de Girona, com si estiguessin celebrant un gol de la seva selecció sense saber que a diferència del 1939 no tenien cap possibilitat de victòria. Aiguaviva, sempre discreta i acollidora, és i serà sempre un símbol de la nostra resistència democràtica. Per això, l’endemà de la infame invasió es va fer l’acte més multitudinari de la història del poble des de l’arribada, em diuen, de la verge de Fàtima el 1956. Milers i milers de persones de totes les comarques gironines van protestar contra una acció miserable que deixarà una petjada inesborrable, sigui quin sigui el futur del nostre país.
De moment, continua la misèria moral. Els veïns que es van alçar amb les mans enlaire i que van ser atonyinats no seran escoltats per la justícia espanyola que considera que l’acció dels policies no mereix ni tan sols una investigació. “Van fer bé la seva feina i van ser professionals”, ens diuen. I mentre ens escupen aquestes paraules a la cara es pregunten també per què coi volem la independència. Aquest és el nivell. Ànims a tots.
L'ESPORTIU
L’ENTREVISTA
Josep Maria Nadal: “Em dol que Cercas justifiqui la violència quan d’ell vaig aprendre a no justificar-la”
Exrector i professor de la Universitat de Girona, catedràtic i doctor en filologia catalana
Josep Maria Nadal, al centre de Girona / DAVID BORRAT
MARTA COSTA-PAU
Assegura que no va sentir cap dolor mentre rebia violents cops de porra per tot el cos, ni quan els agents de la Guàrdia Civil el van tirar a terra i el van arrossegar uns metres, ni quan el trepitjaven deliberadament amb les seves botes, ni quan, sense forces per aixecar-se, es va quedar blanc i s’ofegava. Josep Maria Nadal, exrector de la Universitat de Girona, professor i catedràtic de filologia catalana, explica que el dolor el va sentir just quan els guàrdies civils abandonaven el col·legi electoral d’Aiguaviva amb crits de “ ¡Viva España! ” De l’1 d’octubre encara li queden marques al cos, però no li dol tant el mal físic que va patir sinó el dany moral que li provoquen les veus que neguen o justifiquen les brutals càrregues policials d’aquell dia, com ara la de l’escriptor Javier Cercas, exprofessor de la UdG.
Cercas va dir que només hi va haver dos hospitalitzats de resultes de les càrregues policials de l’1 d’octubre. ¿Vostè, que va ser un dels nombrosos hospitalitzats aquell dia, li ha respost?
Del col·legi d’Aiguaviva jo vaig ser un dels hospitalitzats, però només d’aquest municipi ja en vam ser set, d’hospitalitzats. Per això li pregunto a Cercas: “Com pots dir això? Pots estar contra la independència, però no mentir per defensar unes idees”. Dient això, Cercas està agredint més de 2 milions de persones.
Continuen sent amics?
Hem sigut molt amics. Ara fa temps que no ens veiem i no sé si encara ho som. El que sí que sé és que ara no el respecto. D’ell m’han sabut greu moltes coses. Sobretot una, perquè em demostra que no ha sigut una persona honesta, i és el fet que ell ara justifiqui l’actuació de l’1 d’octubre, quan va ser ell qui em va ensenyar que la violència física mai està justificada. Jo era dels que intentava entendre les actuacions d’ETA, com ho van fer alguns que van ser ministres d’Aznar i que anys abans havien sigut de Bandera Roja i havien brindat quan la banda terrorista va assassinar Carrero Blanco. Cercas em deia que no guanyaríem cap batalla fins que no admetéssim que ens equivocàvem justificant la violència. Em va fer canviar, i el dia que a la Universitat de Girona vam fer un minut de silenci contra un atemptat d’ETA mentre un grup de gent amb la cara coberta ens escridassaven, Cercas em va dedicar un article elogiant aquella acció. Per això ara em dol la seva postura. I també el fet que digui que el que passa a Catalunya és una guerra entre rics i pobres, perquè s’ho inventa per atacar determinades coses.
Què recorda de l’1 d’octubre?
A Aiguaviva havíem organitzat un dinar col·lectiu a la plaça i just quan acabàvem ens van avisar que s’acostaven diversos furgons de la Guàrdia Civil. Ens vam concentrar davant la porta del col·legi i ens vam posar amb les mans enlaire, però ells van començar a trencar la barrera que havíem fet clavant-nos cops de porra i tirant gas a la cara de la gent. A mi em van agafar, em van fer caure a terra i em van apallissar, primer amb les porres horitzontals, després amb la punta, com si em punxessin. En aquell moment el mal no existia. No sé si per l’adrenalina o la mala llet... Fins al cap d’una estona, quan ells ja havien marxat, no vaig notar que em feia mal a tot arreu. L’endemà tenia el peu morat, perquè una de les coses que feien era trepitjar-nos amb les botes.
Però vàreu aconseguir salvar l’urna.
Jo no ho vaig veure, perquè se’m van endur en ambulància a l’hospital, on vaig estar ingressat fins a les dues de la matinada. Però sé que van entrar i es van endur, com si fos un gran tresor, una urna plena de sobres buits. L’urna de debò ja l’havíem amagada. Això els devia cabrejar molt, perquè van fer el ridícul. Com els va cabrejar el fet de veure que el president Puigdemont els torejava com si fos James Bond i aconseguia votar en un altre col·legi mentre ells sabotejaven el que li corresponia per votar, o el fet de veure que aquell dia hi havia urnes i paperetes.
¿Creu que la por frenarà el pas endavant que part dels ciutadans reclamen per declarar la independència?
Sincerament, penso que no. Hi ha potser una certa por a una crisi econòmica, però la por a la Guàrdia Civil, a les porres, a l’agressió... ja no hi és. La gent ha descobert que si et peguen i estàs amb els braços enlaire, tu reps una pallissa però els que et peguen en reben deu, perquè tot el món veu que són salvatges. Crec que aquesta actitud pacífica es mantindrà. És el que ens fa forts. El que sí que ha quedat clar, perquè ens ho han dit, és que no som espanyols. Quan la gent crida “ ¡A por ellos! ” estan dient que nosaltres som ellos, és a dir, no som dels seus. Ara 2,5 milions de catalans o més ja no ens sentim espanyols, i una part de la població catalana que se sent espanyola està sent substituïda per generacions que pugen i en què no tots se senten espanyols.
¿Li ha sorprès la resposta dels estudiants amb les mobilitzacions d’aquests dies?
És evident que som on som perquè la gent jove s’hi ha bolcat. La seva capacitat organitzativa, amb l’ajut de les xarxes socials, ha sigut espectacular i ha sigut clau en l’èxit de la logística del referèndum. Amb els estudiants, exactament el mateix. Amb radicalitat, però amb maduresa, han sortit massivament al carrer. També vull destacar el paper de la CUP, que ha demostrat que és més madura del que ens pensàvem. L’últim discurs de l’Anna Gabriel ha sigut dels millors que s’han fet al Parlament. També van demostrar maduresa el dia que la Policia Nacional va voler entrar a la seva seu i van fer un cordó per protegir els agents i evitar actes de violència.
Com a professor, què pensa quan s’acusa les escoles d’adoctrinar els alumnes per odiar Espanya?
Si García Albiol vol fer creure als espanyols que ensinistrem nens a odiar Espanya és perquè vol que els espanyols ens odiïn. Quan alguns espanyols surten al carrer i criden “ ¡A por ellos! ”, els culpables no són els que ho criden. Els culpables són García Albiol, Arrimadas, Rivera, Rajoy... Són els que obliguen aquella gent a odiar-nos. Algun dia hauran de respondre d’aquest atiament de l’odi.
ARA
LLUÍS SIMON - PERIODISTA
De tots els lamentables episodis de diumenge, el que em va tocar més de prop va ser l’ocupació gairebé militar i infame d’Aiguaviva, vila del meu pare i dels meus avis i on tinc molts familiars. Tothom ja ho ha vist. L’entrada de les tropes imperialsva tenir lloc a la menuda plaça de l’Ajuntament, un indret lligat a la meva infància. M’hi recordo saltant i fent el boig durant la festa major o en àpats familiars amb cosins i germans. Ara, per bé o per mal, aquesta plaça sempre serà la de l’1 d’octubre i la de la dignitat d’un poble que, per molt petit que sigui, es va alçar contra tot un estat.
Quan em van arribar les imatges i els vídeos de l’escena al mòbil en directe me’n vaig fer creus. Des del febrer del 1939, quan l’exèrcit franquista va entrar al poble per ocupar-lo i per perseguir i atrapar els republicans, no s’havia vist una operació d’aquest abast. Per què van escollir Aiguaviva? Era a la babalà? Hi ha teories per a tot, però tal volta els hereus del franquisme encara tenen apuntat que precisament aquesta vila, que ara té uns 800 habitants però que en tenia poc més de 300 quan jo era petit, va ser un dels centres més actius de la resistència durant la guerra amb un comitè que va expropiar l’església i la va convertir en un gran magatzem republicà.
Diumenge la gent d’Aiguaviva, que era a la plaça celebrant una festa per la democràcia, no va tenir por com en el maleït 1939. Durant la guerra, el meu avi i molts més es va escapar just a temps, si no ara potser no estaríeu llegint això. Diumenge, en canvi, menys de cent persones es va plantar davant d’aquell nou exèrcit per defensar l’urna, no només una urna sinó el símbol de la nostra preuada llibertat. Grans i joves, homes i dones, van rebre cops de porra, un bon grapat d’hòsties i gas lacrimogen per agents armats fins a les dents que tenien l’estúpida ordre d’entrar a l’ajuntament a qualsevol preu encara que fos passant per sobre dels veïns que dinaven a la plaça, contravenint la proporcionalitat que fins i tot els jutges espanyols i els seus càrrecs superiors els havien recomanat.
“Viva España, viva España! cantaven mentre atonyinaven, entre d’altres, Pep Nadal, exrector de la Universitat de Girona, com si estiguessin celebrant un gol de la seva selecció sense saber que a diferència del 1939 no tenien cap possibilitat de victòria. Aiguaviva, sempre discreta i acollidora, és i serà sempre un símbol de la nostra resistència democràtica. Per això, l’endemà de la infame invasió es va fer l’acte més multitudinari de la història del poble des de l’arribada, em diuen, de la verge de Fàtima el 1956. Milers i milers de persones de totes les comarques gironines van protestar contra una acció miserable que deixarà una petjada inesborrable, sigui quin sigui el futur del nostre país.
De moment, continua la misèria moral. Els veïns que es van alçar amb les mans enlaire i que van ser atonyinats no seran escoltats per la justícia espanyola que considera que l’acció dels policies no mereix ni tan sols una investigació. “Van fer bé la seva feina i van ser professionals”, ens diuen. I mentre ens escupen aquestes paraules a la cara es pregunten també per què coi volem la independència. Aquest és el nivell. Ànims a tots.
L'ESPORTIU
L’ENTREVISTA
Josep Maria Nadal: “Em dol que Cercas justifiqui la violència quan d’ell vaig aprendre a no justificar-la”
Exrector i professor de la Universitat de Girona, catedràtic i doctor en filologia catalana
MARTA COSTA-PAU
Assegura que no va sentir cap dolor mentre rebia violents cops de porra per tot el cos, ni quan els agents de la Guàrdia Civil el van tirar a terra i el van arrossegar uns metres, ni quan el trepitjaven deliberadament amb les seves botes, ni quan, sense forces per aixecar-se, es va quedar blanc i s’ofegava. Josep Maria Nadal, exrector de la Universitat de Girona, professor i catedràtic de filologia catalana, explica que el dolor el va sentir just quan els guàrdies civils abandonaven el col·legi electoral d’Aiguaviva amb crits de “ ¡Viva España! ” De l’1 d’octubre encara li queden marques al cos, però no li dol tant el mal físic que va patir sinó el dany moral que li provoquen les veus que neguen o justifiquen les brutals càrregues policials d’aquell dia, com ara la de l’escriptor Javier Cercas, exprofessor de la UdG.
Cercas va dir que només hi va haver dos hospitalitzats de resultes de les càrregues policials de l’1 d’octubre. ¿Vostè, que va ser un dels nombrosos hospitalitzats aquell dia, li ha respost?
Del col·legi d’Aiguaviva jo vaig ser un dels hospitalitzats, però només d’aquest municipi ja en vam ser set, d’hospitalitzats. Per això li pregunto a Cercas: “Com pots dir això? Pots estar contra la independència, però no mentir per defensar unes idees”. Dient això, Cercas està agredint més de 2 milions de persones.
Continuen sent amics?
Hem sigut molt amics. Ara fa temps que no ens veiem i no sé si encara ho som. El que sí que sé és que ara no el respecto. D’ell m’han sabut greu moltes coses. Sobretot una, perquè em demostra que no ha sigut una persona honesta, i és el fet que ell ara justifiqui l’actuació de l’1 d’octubre, quan va ser ell qui em va ensenyar que la violència física mai està justificada. Jo era dels que intentava entendre les actuacions d’ETA, com ho van fer alguns que van ser ministres d’Aznar i que anys abans havien sigut de Bandera Roja i havien brindat quan la banda terrorista va assassinar Carrero Blanco. Cercas em deia que no guanyaríem cap batalla fins que no admetéssim que ens equivocàvem justificant la violència. Em va fer canviar, i el dia que a la Universitat de Girona vam fer un minut de silenci contra un atemptat d’ETA mentre un grup de gent amb la cara coberta ens escridassaven, Cercas em va dedicar un article elogiant aquella acció. Per això ara em dol la seva postura. I també el fet que digui que el que passa a Catalunya és una guerra entre rics i pobres, perquè s’ho inventa per atacar determinades coses.
Què recorda de l’1 d’octubre?
A Aiguaviva havíem organitzat un dinar col·lectiu a la plaça i just quan acabàvem ens van avisar que s’acostaven diversos furgons de la Guàrdia Civil. Ens vam concentrar davant la porta del col·legi i ens vam posar amb les mans enlaire, però ells van començar a trencar la barrera que havíem fet clavant-nos cops de porra i tirant gas a la cara de la gent. A mi em van agafar, em van fer caure a terra i em van apallissar, primer amb les porres horitzontals, després amb la punta, com si em punxessin. En aquell moment el mal no existia. No sé si per l’adrenalina o la mala llet... Fins al cap d’una estona, quan ells ja havien marxat, no vaig notar que em feia mal a tot arreu. L’endemà tenia el peu morat, perquè una de les coses que feien era trepitjar-nos amb les botes.
Però vàreu aconseguir salvar l’urna.
Jo no ho vaig veure, perquè se’m van endur en ambulància a l’hospital, on vaig estar ingressat fins a les dues de la matinada. Però sé que van entrar i es van endur, com si fos un gran tresor, una urna plena de sobres buits. L’urna de debò ja l’havíem amagada. Això els devia cabrejar molt, perquè van fer el ridícul. Com els va cabrejar el fet de veure que el president Puigdemont els torejava com si fos James Bond i aconseguia votar en un altre col·legi mentre ells sabotejaven el que li corresponia per votar, o el fet de veure que aquell dia hi havia urnes i paperetes.
¿Creu que la por frenarà el pas endavant que part dels ciutadans reclamen per declarar la independència?
Sincerament, penso que no. Hi ha potser una certa por a una crisi econòmica, però la por a la Guàrdia Civil, a les porres, a l’agressió... ja no hi és. La gent ha descobert que si et peguen i estàs amb els braços enlaire, tu reps una pallissa però els que et peguen en reben deu, perquè tot el món veu que són salvatges. Crec que aquesta actitud pacífica es mantindrà. És el que ens fa forts. El que sí que ha quedat clar, perquè ens ho han dit, és que no som espanyols. Quan la gent crida “ ¡A por ellos! ” estan dient que nosaltres som ellos, és a dir, no som dels seus. Ara 2,5 milions de catalans o més ja no ens sentim espanyols, i una part de la població catalana que se sent espanyola està sent substituïda per generacions que pugen i en què no tots se senten espanyols.
¿Li ha sorprès la resposta dels estudiants amb les mobilitzacions d’aquests dies?
És evident que som on som perquè la gent jove s’hi ha bolcat. La seva capacitat organitzativa, amb l’ajut de les xarxes socials, ha sigut espectacular i ha sigut clau en l’èxit de la logística del referèndum. Amb els estudiants, exactament el mateix. Amb radicalitat, però amb maduresa, han sortit massivament al carrer. També vull destacar el paper de la CUP, que ha demostrat que és més madura del que ens pensàvem. L’últim discurs de l’Anna Gabriel ha sigut dels millors que s’han fet al Parlament. També van demostrar maduresa el dia que la Policia Nacional va voler entrar a la seva seu i van fer un cordó per protegir els agents i evitar actes de violència.
Com a professor, què pensa quan s’acusa les escoles d’adoctrinar els alumnes per odiar Espanya?
Si García Albiol vol fer creure als espanyols que ensinistrem nens a odiar Espanya és perquè vol que els espanyols ens odiïn. Quan alguns espanyols surten al carrer i criden “ ¡A por ellos! ”, els culpables no són els que ho criden. Els culpables són García Albiol, Arrimadas, Rivera, Rajoy... Són els que obliguen aquella gent a odiar-nos. Algun dia hauran de respondre d’aquest atiament de l’odi.
ARA
dimarts, 3 d’octubre del 2017
ATURADA GENERAL 3 D'OCTUBRE
INSTRUCCIONS PER L'ATURADA GENERAL DE PAÍS
La Taula per la Democràcia convoca una aturada general aquest dimarts 3 d'octubre i fa públiques les següents consideracions:
➡ Aturem l’activitat laboral i comercial tot el dia seguint les indicacions de sindicats, entitats i organitzacionals empresarials.
➡ El transport públic estarà aturat. Només hi haurà serveis mínims. Les botigues també estaran tancades. També s’atura el consum!
CONCENTRACIONS:
➡ A les 11 h: porta flors als col·legis electorals que ahir van ser assaltats
➡ A les 18 h:
- Davant dels ajuntaments de totes les capitals de comarca
- A Barcelona serà a la plaça Universitat
ATUREM EL PAÍS.
CATALUNYA, UN SOL POBLE.
Fes-ho córrer!
dissabte, 23 de setembre del 2017
ACTE PEL SÍ Vilobí d'Onyar, 24 de setembre del 2017
Porteu la vostra mà retallada en una cartolina amb la paraula HOLA.
A les 10h per la mainada, hi haurà monitors que ajudaran a fer la seva mà, només hauran de portar la seva cartolina.
A les 11h es llegirà el manifest i tot seguit farem la truita!
Comptem amb la vostra col·laboració i ajuda!
NOMES ENS QUEDA UNA SETMANA!!!
FETS DEL 20 DE SETEMBRE DEL 2017
dissabte, 21 de gener del 2017
El 9N som tots. Suma't a la concentració!
El dilluns 6 de febrer ens jutgen a tots.
Defensem la democràcia i donem suport als nostres representants!
El judici del 6 de febrer pel 9N, en què es jutjarà l'expresident Artur Mas i les exconselleres Irene Rigau i Joana Ortega, és un nou atac a la voluntat de tot un poble i a la sensibilitat democràtica de tots els catalans i catalanes.
Per això, Òmnium Cultural, l'ANC, l'AMI i l'ACM fem una crida a la mobilització cívica, ferma i massiva el proper dilluns 6 de febrer. Demostrem que tenim un gran consens de país i denunciem la farsa de l'operació diàleg. Vivim en una democràcia intervinguda per la justícia espanyola i hem de fer sentir la nostra veu.
El 6F, prenem la paraula.
Mostrem al món que som un gran clam, que som tots els demòcrates defensant un poble.
INSCRIU-T'HI
Contacta'ns
Seu Nacional d'Òmnium Cultural
Diputació, 276, pral.
08009 Barcelona
CIF G08310070
mail info@omnium.cat
telèfon 93 319 80 50
Defensem la democràcia i donem suport als nostres representants!
Per això, Òmnium Cultural, l'ANC, l'AMI i l'ACM fem una crida a la mobilització cívica, ferma i massiva el proper dilluns 6 de febrer. Demostrem que tenim un gran consens de país i denunciem la farsa de l'operació diàleg. Vivim en una democràcia intervinguda per la justícia espanyola i hem de fer sentir la nostra veu.
El 6F, prenem la paraula.
Mostrem al món que som un gran clam, que som tots els demòcrates defensant un poble.
INSCRIU-T'HI
Contacta'ns
Seu Nacional d'Òmnium Cultural
Diputació, 276, pral.
08009 Barcelona
CIF G08310070
mail info@omnium.cat
telèfon 93 319 80 50
diumenge, 3 de juliol del 2016
Moció de la CUP per la retirada dels títols honorífics de la Diputació de Girona a Francisco Franco
Títols segons data de descripció
16/05/1939 Guardonar a Francisco Franco amb la Gran Cruz Laureada de San Fernando
21/07/1939 Nombrar fill adoptiu de la provincia al Caudillo
18/02/1944 Nomenament de President Honorari al Generalisimo. Pergamí
11/07/1945 President d'honor de la Diputació
04/02/1959 Concedir primera medalla d'or de la Provincia a Francisco Franco
22/01/1960 Imposició primera medalla d'or de la Provincia a Francisco Franco
24/02/1967 Medalla d'Or de la Provincia a José Lacalle Larraga. Ministre de l'Aire
20/09/1967 Inici expedient Medalla d'Or Juan de Llobet Llavari.
19/01/1968 Medalla d'Or de la Provincia a Juan de Llobet Llavari. Expresident dipu
22/01/1971 Medalla d'Or de la Provincia a Alfonso Pérez-Viñeta Lucio. Militar. Capità General
28/01/1971 Medalla d'Or de la Provincia a Alfonso Pérez-Viñeta Lucio. Militar. Capità General
16/10/1973 Medalla d'Or de la Provincia a Gonzalo Fernández de la Mora. Ministre d'Obres Públiques
21/12/1973 Medalla d'Or de la Provincia a Carrero Blanco
16/11/1974 Medalla d'Or de la Provincia a Victorino Anguera Sansó. Governador Civil.
diumenge, 13 de desembre del 2015
Tercer robatori provat d'una estelada per part de militars espanyols
Els Mossos tornen a enxampar de matinada membres de l'exèrcit robant l'estelada de Figueres
Imatge de l'estelada robada, de nou al seu lloc / ACN
L'home és un animal acostumat a ensopegar amb la mateixa pedra, i potser és per això que ha tornat a passar. Un grup de militars espanyols ha robat l'estelada que onejava a la Rambla de Figueres i, un altre cop, els Mossos d'Esquadra els han enxampat quan intentaven fugir. L'últim d'aquests incidents va ocórrer la passada matinada del 3 de desembre i, tot i que es tracta del tercer incident provat d'aquestes característiques que protagonitzen militars, els atacs a estelades han sigut nombrosos durant els últims mesos.
Els fets van desencadenar-se pels volts de les 4.00 de la matinada. Una patrulla dels Mossos d'Esquadra se n'adona que falta l'estelada situada a la part alta de la Rambla de Figueres i inicien una recerca per la zona. A la carretera C-260, just a la rotonda de Vilatenim, i on oneja una altra d'aquestes banderes, veuen aturats dos vehicles i procedeixen a identificar-los. Un d'ells fuig, però els agents aconsegueixen aturar l'altre i, a dins, identifiquen quatre militars de la base de Sant Climent Sescebes. És a la inspecció del vehicle que troben dues estelades més -la de Vilatenim no la van arribar a despenjar-: presumptament la que s'havia sostret minuts abans a la Rambla i l'altra que es trobava al passeig Lluís Companys.
L'ACN ha parlat amb l'Ajuntament de Figueres, que ha precisat que tornarà a penjar les estelades un cop passi el pont i, un altre cop, presentarà una denuncia contra els militars. No és el primer cop, doncs aquesta va ser la mateixa seqüència del passat maig, quan una altra patrulla dels Mossos va interceptar tres militars. Una dada confirmada més: no es tracta dels mateixos militars.
Ara bé, les estelades de Figueres no han estat l'únic objectiu dels militars de la base espanyola de Sant Climent Sescebes. Més enllà dels problemes de convivència que han denunciat alguns veïns per la proximitat del camp de tir, un uniformat d'aquesta base també va ser el protagonista d'estripar una estelada que es trobava al Port de la Selva. En aquella ocasió l'exèrcit va demanar disculpes a l'alcalde i en un comunicat va assegurar que obriria una investigació per aclarir els fets i "depurar les possibles responsabilitats".
És la mateixa reacció que s'ha produït aquest dissabte, tal com també recull l'ACN, quan en un altre comunicat l'Oficina de Comunicació de la Inspecció General de l'exèrcit de Barcelona ha assegurat que s'ha obert una investigació interna per esclarir els fets i comprovar si membres del cos hi han estat involucrats. L'escrit subratlla que l'exèrcit és una institució compromesa amb la societat a la qual serveix i amb els seus ciutadans i "té un absolut respecte per la propietat pública, privada i tota mena de mobiliari urbà". Per aquesta raó "desaprova" els fets, destaca, referint-se al robatori d'estelades.
ARA
L'home és un animal acostumat a ensopegar amb la mateixa pedra, i potser és per això que ha tornat a passar. Un grup de militars espanyols ha robat l'estelada que onejava a la Rambla de Figueres i, un altre cop, els Mossos d'Esquadra els han enxampat quan intentaven fugir. L'últim d'aquests incidents va ocórrer la passada matinada del 3 de desembre i, tot i que es tracta del tercer incident provat d'aquestes característiques que protagonitzen militars, els atacs a estelades han sigut nombrosos durant els últims mesos.
Els fets van desencadenar-se pels volts de les 4.00 de la matinada. Una patrulla dels Mossos d'Esquadra se n'adona que falta l'estelada situada a la part alta de la Rambla de Figueres i inicien una recerca per la zona. A la carretera C-260, just a la rotonda de Vilatenim, i on oneja una altra d'aquestes banderes, veuen aturats dos vehicles i procedeixen a identificar-los. Un d'ells fuig, però els agents aconsegueixen aturar l'altre i, a dins, identifiquen quatre militars de la base de Sant Climent Sescebes. És a la inspecció del vehicle que troben dues estelades més -la de Vilatenim no la van arribar a despenjar-: presumptament la que s'havia sostret minuts abans a la Rambla i l'altra que es trobava al passeig Lluís Companys.
L'ACN ha parlat amb l'Ajuntament de Figueres, que ha precisat que tornarà a penjar les estelades un cop passi el pont i, un altre cop, presentarà una denuncia contra els militars. No és el primer cop, doncs aquesta va ser la mateixa seqüència del passat maig, quan una altra patrulla dels Mossos va interceptar tres militars. Una dada confirmada més: no es tracta dels mateixos militars.
Ara bé, les estelades de Figueres no han estat l'únic objectiu dels militars de la base espanyola de Sant Climent Sescebes. Més enllà dels problemes de convivència que han denunciat alguns veïns per la proximitat del camp de tir, un uniformat d'aquesta base també va ser el protagonista d'estripar una estelada que es trobava al Port de la Selva. En aquella ocasió l'exèrcit va demanar disculpes a l'alcalde i en un comunicat va assegurar que obriria una investigació per aclarir els fets i "depurar les possibles responsabilitats".
És la mateixa reacció que s'ha produït aquest dissabte, tal com també recull l'ACN, quan en un altre comunicat l'Oficina de Comunicació de la Inspecció General de l'exèrcit de Barcelona ha assegurat que s'ha obert una investigació interna per esclarir els fets i comprovar si membres del cos hi han estat involucrats. L'escrit subratlla que l'exèrcit és una institució compromesa amb la societat a la qual serveix i amb els seus ciutadans i "té un absolut respecte per la propietat pública, privada i tota mena de mobiliari urbà". Per aquesta raó "desaprova" els fets, destaca, referint-se al robatori d'estelades.
ARA
diumenge, 26 d’abril del 2015
Un barceloní tarda sis anys a poder catalanitzar el nom
Artemi Bellés va iniciar el 2009 els tràmits per eliminar la “o” final del seu nom i fins el 9 d'abril passat no va aconseguir
L'administració l'ha inscrit amb els seus dos altres noms, José i Pascual
Artemi Bellés, un barceloní de 75 anys establert al municipi altempordanès d'Espolla, ha deixat de ser Artemio. Sis anys de batalles davant l'administració de l'Estat i també la catalana es van acabar el passat 9 d'abril amb la inscripció al Registre Civil de Barcelona de la forma catalana del seu nom.
Però, si d'una banda l'Artemi Bellés ha perdut la lletra o i la forma castellana del nom, tal com era el seu desig, de l'altra ha hagut d'afegir a la seva identitat els noms de José i Pascual. Això és així perquè la història ha tingut un colofó singular, ja que per mandat d'un organisme dependent del Ministeri de Justícia, el nom resultant ha passat a ser el d'Artemi José Pascual, i així consta ara al seu nou DNI tramitat recentment a la comissaria de la Policía Nacional de Figueres.
Els noms de José i Pascual corresponen als dels avis de l'Artemi i es van afegir al seu nom, després d'una coma que marca clarament un separació, quan va ser inscrit l'11 d'abril del 1940 al Registre Civil de Barcelona, l'endemà de la data del seu naixement.
Actualment, la legislació només permet inscriure un nounat amb un nom compost o dos de simples, però quan va néixer l'Artemi no hi havia aquesta limitació, si bé l'ús de la coma després del primer nom feia entendre d'una manera clara que el nom d'ús corrent havia de ser el primer.
De fet, fins avui, la identificació oficial d'aquest barceloní que ha dedicat la seva vida professional al món de la fotografia havia prescindit sempre dels noms afegits dels avis.
Tot i aquesta evidència, en la resolució de la direcció general dels Registres i del Notariat en què s'afirma que “és notori que el nom català d'Artemi és l'equivalent onomàstic del castellà Artemio” també es deixa constància que el veí d'Espolla només ha demanat “la traducció a la llengua catalana d'un dels tres noms imposats”, per la qual cosa resol que “el nom resultant” és el d'“Artemi José Pascual”.
Quan l'Artemi va anar fer-se el nou DNI la funcionària que el va atendre li va dir que estava obligada a posar-hi els tres noms, el corregit i els altres dos amb la forma castellana. I així ha quedat. L'últim tràmit que li queda per fer a l'Artemi Bellés és el de normalitzar el nom al carnet de conduir, fet pel qual haurà de desplaçar-se a la seu de la Direcció General de Trànsit a Girona.
Registre de Barcelona
L'embolic administratiu de la traducció d'Artemio per Artemi té la seva explicació en la interpretació de la norma que va fer el Registre de Barcelona en rebre la petició de canvi de nom cap a mitjan 2009. El primer pas que va fer l'Artemi Bellés va ser comparèixer davant el jutjat de pau d'Espolla per aixecar acta de la seva voluntat de catalanitzar-se el nom. El document corresponent va ser remès al Registre de Barcelona, que el va rebre el 6 de juny del 2009 i que no va resoldre l'afer fins al mes de febrer del 2011. Va ser aleshores quan va notificar que no podia fer el canvi, al·legant que s'havia optat per un procediment incorrecte i que el fet que hi hagués tres noms –Artemi, José i Pascual– obligava a incoar un expedient de canvi de nom per ús de tramitació diferent.
La burocràcia va deixar aleshores el cas en una via morta, amb la intervenció poc eficaç tant del síndic de greuges com del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Finalment el tema va ser derivat a la direcció general dels Registres i del Notariat, que va iniciar unes “actuacions sobre substitució de nom pel seu equivalent onomàstic en la llengua catalana”. La resolució en què s'accepta el nou nom d'Artemi es va dictar el 31 de juliol del 2014. Des d'aleshores, el registre barceloní encara va tardar nou mesos més a fer oficial el canvi.
LES DATES
29.05.09
El primer tràmit pel canvi de nom el va fer l'Artemi Bellés davant el jutge de pau d'Espolla, municipi on resideix.
31.08.14
La direcció general dels Registres i Notariats accepta la traducció del nom d'Artemio
a Artemi.
09.04.15
El Registre Civil de Barcelona fa l'anotació definitiva, quatre anys després de treure's el tema de sobre.
EL PUNT
L'administració l'ha inscrit amb els seus dos altres noms, José i Pascual
Actualment, la legislació només permet inscriure un nounat amb un nom compost o dos de simples, però quan va néixer l'Artemi no hi havia aquesta limitació, si bé l'ús de la coma després del primer nom feia entendre d'una manera clara que el nom d'ús corrent havia de ser el primer.
De fet, fins avui, la identificació oficial d'aquest barceloní que ha dedicat la seva vida professional al món de la fotografia havia prescindit sempre dels noms afegits dels avis.
Tot i aquesta evidència, en la resolució de la direcció general dels Registres i del Notariat en què s'afirma que “és notori que el nom català d'Artemi és l'equivalent onomàstic del castellà Artemio” també es deixa constància que el veí d'Espolla només ha demanat “la traducció a la llengua catalana d'un dels tres noms imposats”, per la qual cosa resol que “el nom resultant” és el d'“Artemi José Pascual”.
Quan l'Artemi va anar fer-se el nou DNI la funcionària que el va atendre li va dir que estava obligada a posar-hi els tres noms, el corregit i els altres dos amb la forma castellana. I així ha quedat. L'últim tràmit que li queda per fer a l'Artemi Bellés és el de normalitzar el nom al carnet de conduir, fet pel qual haurà de desplaçar-se a la seu de la Direcció General de Trànsit a Girona.
Registre de Barcelona
L'embolic administratiu de la traducció d'Artemio per Artemi té la seva explicació en la interpretació de la norma que va fer el Registre de Barcelona en rebre la petició de canvi de nom cap a mitjan 2009. El primer pas que va fer l'Artemi Bellés va ser comparèixer davant el jutjat de pau d'Espolla per aixecar acta de la seva voluntat de catalanitzar-se el nom. El document corresponent va ser remès al Registre de Barcelona, que el va rebre el 6 de juny del 2009 i que no va resoldre l'afer fins al mes de febrer del 2011. Va ser aleshores quan va notificar que no podia fer el canvi, al·legant que s'havia optat per un procediment incorrecte i que el fet que hi hagués tres noms –Artemi, José i Pascual– obligava a incoar un expedient de canvi de nom per ús de tramitació diferent.
La burocràcia va deixar aleshores el cas en una via morta, amb la intervenció poc eficaç tant del síndic de greuges com del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Finalment el tema va ser derivat a la direcció general dels Registres i del Notariat, que va iniciar unes “actuacions sobre substitució de nom pel seu equivalent onomàstic en la llengua catalana”. La resolució en què s'accepta el nou nom d'Artemi es va dictar el 31 de juliol del 2014. Des d'aleshores, el registre barceloní encara va tardar nou mesos més a fer oficial el canvi.
LES DATES
29.05.09
El primer tràmit pel canvi de nom el va fer l'Artemi Bellés davant el jutge de pau d'Espolla, municipi on resideix.
31.08.14
La direcció general dels Registres i Notariats accepta la traducció del nom d'Artemio
a Artemi.
09.04.15
El Registre Civil de Barcelona fa l'anotació definitiva, quatre anys després de treure's el tema de sobre.
EL PUNT
diumenge, 15 de març del 2015
Troben culpable l'autor del furt de l'estelada de Vilobí
La jutgessa veu voluntària l'acció del veí de Maçanet, que haurà de pagar 180 euros de multa, els 80 del cost de la bandera i les costes judicials
L'alcaldessa diu que s'ha admès l'acte vandàlic
L'autor del furt de l'estelada d'una rotonda de Vilobí haurà de pagar 180 euros de multa, 80 euros del cost de la bandera sostreta a l'Ajuntament i assumir les costes judicials (que superaran la sanció econòmica). Segons conclou la sentència número 28/15 del jutjat número 1 de Santa Coloma de Farners, el veí de Maçanet de la Selva Josep Brossa de la Barre va endur-se l'estelada de la rotonda de la zona esportiva de Vilobí la matinada del dissabte 24 d'agost de manera voluntària.
La resolució, del 20 de febrer, considera que els fets no poden ser considerats una falta de danys, sinó que només són un furt. La jutgessa veu sense fonament la versió de Brossa, que havia assenyalat que havia trobat l'estelada al mig de la rotonda “arrugada i bruta”.
En el seu escrit de defensa, l'autor del furt havia assegurat que se la volia quedar i guardar-la a casa perquè li havia agradat, però el conductor del vehicle en què viatjava (un guàrdia civil) li va aconsellar que la llancés per la finestra, cosa que va fer una estona més tard. Brossa també havia dit que s'havia aturat a la rotonda perquè tenia ganes d'orinar.
L'alcaldessa de Vilobí, Olga Guillem (CiU), diu que la sentència ha admès que va ser un acte vandàlic. “Ens ho agafem com una broma perquè la multa és de poc valor, però com a mínim es reconeix que és un acte vandàlic.”
Guillem considera que en una societat s'ha de mantenir el respecte. “A mi no m'agraden segons quines coses, però no recorro a la violència”. L'Ajuntament encara no ha cobrat els 80 euros de l'estelada. En el judici de faltes a Santa Coloma, el regidor de Governació, Salvador Martí, va dir que, a banda dels 80 euros, l'estelada “és un símbol”.
LA FRASE
Ens ho agafem com una broma perquè la multa és de poc valor, però es reconeix que és un acte vandàlic
Olga Guillem alcaldessa de vilobí (CiU)
“Ara cal una grua per treure l'estelada”
A Vilobí d'Onyar hi ha quatre estelades penjades, una per poble (Vilobí, Sant Dalmai Salitja) i una a la urbanització de Can Terrer. La que va desaparèixer l'agost del 2014 és la de la zona esportiva de Vilobí. L'endemà que el veí de Maçanet se l'endugués (i més tard la llancés per la finestra), dos regidors (Martí i Borrell) en van penjar una altra. L'alcaldessa diu que han penjat l'estelada amb un pal més consistent i a més altura. “Ara cal una grua per treure l'estelada”, assegura Guillem, que aspira a la reelecció.
Comentaris
Miquel Altimires i Ros (Granollers)
La sentencia hagués sigut la mateixa, si els delicte hagués sigut amb la bandera del país veí que ens sotmet? Amb un castic així hi tornaran. Gairebé sembla una burla, no un escarment.
Dissabte 14 març 2015, 06:15
Comentar
M'agrada (+14)
Sadurní Alier Oliver (Terrassa)
La sentència no hagués estat la mateixa si el degenerat capsigrany en lloc d'anar amb una arengada hagués anat amb un mosso i la bandera hagués estat la sagrada bandera de l'estanc.
Dissabte 14 març 2015, 06:40
Comentar
M'agrada (+12)
enric vilar mestre (Barcelona)
Pero qui coll.ns es?. Nom i cognoms. Periodisme macarrònic de fireta, com sempre
Dissabte 14 març 2015, 16:50
Comentar
M'agrada (+3)
Ramón Porta Claverol (Barcelona)
I que hi ha dal guardia civil? Estic mosca amb aquest personatge,segur que va tindra que veura y en Brossa ho amaga.
Dissabte 14 març 2015, 19:34
Comentar
M'agrada (+2)
EL PUNT
dijous, 11 de setembre del 2014
Vilobí respon al furt de l´estelada amb una altra el doble de gran
L'Ajuntament ha decidit col·locar una nova bandera al fanal de la rotonda per fer-la encara més visible
La nova estelada, al costat del pal que sostenia la bandera robada · Carles Colomer
VILOBÍ D'ONYAR | DDG L'Ajuntament de Vilobí d'Onyar ha col·locat una nova estelada de grans dimensions a la rotonda d'entrada del municipi per fer-la encara més visible després del robatori d'una primera estelada que va tenir lloc la nit del 23 al 24 d'agost quan un home va baixar d'un cotxe oficial de la Guàrdia Civil sense identificatiu, es va enfilar al pal i va furtar la bandera. Per aquest fet, que ara és al jutjat de Santa Coloma, la Guàrdia Civil va obrir un expedient a un agent que conduïa el cotxe del qual va baixar l'home que va robar l'estelada.
Poc després dels fets, l'Ajuntament va reposar l'estelada al mateix pal però ara l'han retirat (deixant el pal buit) per col·locar-ne una de nova al costat, el doble de gran, al fanal de la mateixa rotonda. Segons va explicar ahir l'alcaldessa, Olga Guillem, la nova bandera té unes dimensions de quatre metres d'amplada per dos i mig d'alçada i s'ha fet perquè "es vegi més" i perquè ara "és més difícil robar-la" en trobar-se també a una alçada considerable. La intenció era col·locar-la al pal de l'antiga bandera, però per les seves dimensions gairebé tocava a terra, va relatar la mateixa alcaldessa.
La intenció de l'Ajuntament és mantenir aquesta estelada al fanal, tot i que en dates concretes es retirarà, per exemple per Nadal, quan les estructures de llum nadalenques ocupen l'espai. En aquests casos, es recuperarà temporalment l'estelada petita al pal que, així, ara es mantindrà.
El polèmic robatori de l'estelada es va conèixer el 28 d'agost quan l'Ajuntament va presentar una denúncia a la comissaria dels Mossos després que un veí presenciés el furt i s'anotés el número de la matrícula d'un Citroën C1 implicat. En aparèixer a la base de dades que el cotxe tenia caràcter reservat, la policia catalana va haver de sol·licitar a la Prefectura de Trànsit la identitat del propietari. Aleshores es va descobrir que formava part de la flota de cotxes camuflats que utilitzen els agents de la benemèrita adscrits a la unitat d'Informació o Policia Judicial.
Segons Guillem, el consistori no té novetats del cas i "ningú s'ha posat en contacte amb nosaltres".
DIARI DE GIRONA
VILOBÍ D'ONYAR | DDG L'Ajuntament de Vilobí d'Onyar ha col·locat una nova estelada de grans dimensions a la rotonda d'entrada del municipi per fer-la encara més visible després del robatori d'una primera estelada que va tenir lloc la nit del 23 al 24 d'agost quan un home va baixar d'un cotxe oficial de la Guàrdia Civil sense identificatiu, es va enfilar al pal i va furtar la bandera. Per aquest fet, que ara és al jutjat de Santa Coloma, la Guàrdia Civil va obrir un expedient a un agent que conduïa el cotxe del qual va baixar l'home que va robar l'estelada.
Poc després dels fets, l'Ajuntament va reposar l'estelada al mateix pal però ara l'han retirat (deixant el pal buit) per col·locar-ne una de nova al costat, el doble de gran, al fanal de la mateixa rotonda. Segons va explicar ahir l'alcaldessa, Olga Guillem, la nova bandera té unes dimensions de quatre metres d'amplada per dos i mig d'alçada i s'ha fet perquè "es vegi més" i perquè ara "és més difícil robar-la" en trobar-se també a una alçada considerable. La intenció era col·locar-la al pal de l'antiga bandera, però per les seves dimensions gairebé tocava a terra, va relatar la mateixa alcaldessa.
La intenció de l'Ajuntament és mantenir aquesta estelada al fanal, tot i que en dates concretes es retirarà, per exemple per Nadal, quan les estructures de llum nadalenques ocupen l'espai. En aquests casos, es recuperarà temporalment l'estelada petita al pal que, així, ara es mantindrà.
El polèmic robatori de l'estelada es va conèixer el 28 d'agost quan l'Ajuntament va presentar una denúncia a la comissaria dels Mossos després que un veí presenciés el furt i s'anotés el número de la matrícula d'un Citroën C1 implicat. En aparèixer a la base de dades que el cotxe tenia caràcter reservat, la policia catalana va haver de sol·licitar a la Prefectura de Trànsit la identitat del propietari. Aleshores es va descobrir que formava part de la flota de cotxes camuflats que utilitzen els agents de la benemèrita adscrits a la unitat d'Informació o Policia Judicial.
Segons Guillem, el consistori no té novetats del cas i "ningú s'ha posat en contacte amb nosaltres".
DIARI DE GIRONA
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
