dissabte, 7 d’octubre de 2017

AIGUAVIVA

“Viva España, viva España” cantaven els agents mentre atonyinaven alguns dels veïns del poble que tenien al davant

Els veïns del poble amb les mans enlaire davant els agents de la policia. Foto: JOAN-PAU FERRÉ.

LLUÍS SIMON - PERIODISTA
De tots els lamentables episodis de diumenge, el que em va tocar més de prop va ser l’ocupació gairebé militar i infame d’Aiguaviva, vila del meu pare i dels meus avis i on tinc molts familiars. Tothom ja ho ha vist. L’entrada de les tropes imperialsva tenir lloc a la menuda plaça de l’Ajuntament, un indret lligat a la meva infància. M’hi recordo saltant i fent el boig durant la festa major o en àpats familiars amb cosins i germans. Ara, per bé o per mal, aquesta plaça sempre serà la de l’1 d’octubre i la de la dignitat d’un poble que, per molt petit que sigui, es va alçar contra tot un estat.

Quan em van arribar les imatges i els vídeos de l’escena al mòbil en directe me’n vaig fer creus. Des del febrer del 1939, quan l’exèrcit franquista va entrar al poble per ocupar-lo i per perseguir i atrapar els republicans, no s’havia vist una operació d’aquest abast. Per què van escollir Aiguaviva? Era a la babalà? Hi ha teories per a tot, però tal volta els hereus del franquisme encara tenen apuntat que precisament aquesta vila, que ara té uns 800 habitants però que en tenia poc més de 300 quan jo era petit, va ser un dels centres més actius de la resistència durant la guerra amb un comitè que va expropiar l’església i la va convertir en un gran magatzem republicà.

Diumenge la gent d’Aiguaviva, que era a la plaça celebrant una festa per la democràcia, no va tenir por com en el maleït 1939. Durant la guerra, el meu avi i molts més es va escapar just a temps, si no ara potser no estaríeu llegint això. Diumenge, en canvi, menys de cent persones es va plantar davant d’aquell nou exèrcit per defensar l’urna, no només una urna sinó el símbol de la nostra preuada llibertat. Grans i joves, homes i dones, van rebre cops de porra, un bon grapat d’hòsties i gas lacrimogen per agents armats fins a les dents que tenien l’estúpida ordre d’entrar a l’ajuntament a qualsevol preu encara que fos passant per sobre dels veïns que dinaven a la plaça, contravenint la proporcionalitat que fins i tot els jutges espanyols i els seus càrrecs superiors els havien recomanat.

“Viva España, viva España! cantaven mentre atonyinaven, entre d’altres, Pep Nadal, exrector de la Universitat de Girona, com si estiguessin celebrant un gol de la seva selecció sense saber que a diferència del 1939 no tenien cap possibilitat de victòria. Aiguaviva, sempre discreta i acollidora, és i serà sempre un símbol de la nostra resistència democràtica. Per això, l’endemà de la infame invasió es va fer l’acte més multitudinari de la història del poble des de l’arribada, em diuen, de la verge de Fàtima el 1956. Milers i milers de persones de totes les comarques gironines van protestar contra una acció miserable que deixarà una petjada inesborrable, sigui quin sigui el futur del nostre país.

De moment, continua la misèria moral. Els veïns que es van alçar amb les mans enlaire i que van ser atonyinats no seran escoltats per la justícia espanyola que considera que l’acció dels policies no mereix ni tan sols una investigació. “Van fer bé la seva feina i van ser professionals”, ens diuen. I mentre ens escupen aquestes paraules a la cara es pregunten també per què coi volem la independència. Aquest és el nivell. Ànims a tots.

L'ESPORTIU


L’ENTREVISTA
Josep Maria Nadal: “Em dol que Cercas justifiqui la violència quan d’ell vaig aprendre a no justificar-la”

Exrector i professor de la Universitat de Girona, catedràtic i doctor en filologia catalana

Josep Maria Nadal, al centre de Girona / DAVID BORRAT

MARTA COSTA-PAU
Assegura que no va sentir cap dolor mentre rebia violents cops de porra per tot el cos, ni quan els agents de la Guàrdia Civil el van tirar a terra i el van arrossegar uns metres, ni quan el trepitjaven deliberadament amb les seves botes, ni quan, sense forces per aixecar-se, es va quedar blanc i s’ofegava. Josep Maria Nadal, exrector de la Universitat de Girona, professor i catedràtic de filologia catalana, explica que el dolor el va sentir just quan els guàrdies civils abandonaven el col·legi electoral d’Aiguaviva amb crits de “ ¡Viva España! ” De l’1 d’octubre encara li queden marques al cos, però no li dol tant el mal físic que va patir sinó el dany moral que li provoquen les veus que neguen o justifiquen les brutals càrregues policials d’aquell dia, com ara la de l’escriptor Javier Cercas, exprofessor de la UdG.

Cercas va dir que només hi va haver dos hospitalitzats de resultes de les càrregues policials de l’1 d’octubre. ¿Vostè, que va ser un dels nombrosos hospitalitzats aquell dia, li ha respost?

Del col·legi d’Aiguaviva jo vaig ser un dels hospitalitzats, però només d’aquest municipi ja en vam ser set, d’hospitalitzats. Per això li pregunto a Cercas: “Com pots dir això? Pots estar contra la independència, però no mentir per defensar unes idees”. Dient això, Cercas està agredint més de 2 milions de persones.

Continuen sent amics?

Hem sigut molt amics. Ara fa temps que no ens veiem i no sé si encara ho som. El que sí que sé és que ara no el respecto. D’ell m’han sabut greu moltes coses. Sobretot una, perquè em demostra que no ha sigut una persona honesta, i és el fet que ell ara justifiqui l’actuació de l’1 d’octubre, quan va ser ell qui em va ensenyar que la violència física mai està justificada. Jo era dels que intentava entendre les actuacions d’ETA, com ho van fer alguns que van ser ministres d’Aznar i que anys abans havien sigut de Bandera Roja i havien brindat quan la banda terrorista va assassinar Carrero Blanco. Cercas em deia que no guanyaríem cap batalla fins que no admetéssim que ens equivocàvem justificant la violència. Em va fer canviar, i el dia que a la Universitat de Girona vam fer un minut de silenci contra un atemptat d’ETA mentre un grup de gent amb la cara coberta ens escridassaven, Cercas em va dedicar un article elogiant aquella acció. Per això ara em dol la seva postura. I també el fet que digui que el que passa a Catalunya és una guerra entre rics i pobres, perquè s’ho inventa per atacar determinades coses.

Què recorda de l’1 d’octubre?

A Aiguaviva havíem organitzat un dinar col·lectiu a la plaça i just quan acabàvem ens van avisar que s’acostaven diversos furgons de la Guàrdia Civil. Ens vam concentrar davant la porta del col·legi i ens vam posar amb les mans enlaire, però ells van començar a trencar la barrera que havíem fet clavant-nos cops de porra i tirant gas a la cara de la gent. A mi em van agafar, em van fer caure a terra i em van apallissar, primer amb les porres horitzontals, després amb la punta, com si em punxessin. En aquell moment el mal no existia. No sé si per l’adrenalina o la mala llet... Fins al cap d’una estona, quan ells ja havien marxat, no vaig notar que em feia mal a tot arreu. L’endemà tenia el peu morat, perquè una de les coses que feien era trepitjar-nos amb les botes.

Però vàreu aconseguir salvar l’urna.

Jo no ho vaig veure, perquè se’m van endur en ambulància a l’hospital, on vaig estar ingressat fins a les dues de la matinada. Però sé que van entrar i es van endur, com si fos un gran tresor, una urna plena de sobres buits. L’urna de debò ja l’havíem amagada. Això els devia cabrejar molt, perquè van fer el ridícul. Com els va cabrejar el fet de veure que el president Puigdemont els torejava com si fos James Bond i aconseguia votar en un altre col·legi mentre ells sabotejaven el que li corresponia per votar, o el fet de veure que aquell dia hi havia urnes i paperetes.

¿Creu que la por frenarà el pas endavant que part dels ciutadans reclamen per declarar la independència?

Sincerament, penso que no. Hi ha potser una certa por a una crisi econòmica, però la por a la Guàrdia Civil, a les porres, a l’agressió... ja no hi és. La gent ha descobert que si et peguen i estàs amb els braços enlaire, tu reps una pallissa però els que et peguen en reben deu, perquè tot el món veu que són salvatges. Crec que aquesta actitud pacífica es mantindrà. És el que ens fa forts. El que sí que ha quedat clar, perquè ens ho han dit, és que no som espanyols. Quan la gent crida “ ¡A por ellos! ” estan dient que nosaltres som ellos, és a dir, no som dels seus. Ara 2,5 milions de catalans o més ja no ens sentim espanyols, i una part de la població catalana que se sent espanyola està sent substituïda per generacions que pugen i en què no tots se senten espanyols.

¿Li ha sorprès la resposta dels estudiants amb les mobilitzacions d’aquests dies?

És evident que som on som perquè la gent jove s’hi ha bolcat. La seva capacitat organitzativa, amb l’ajut de les xarxes socials, ha sigut espectacular i ha sigut clau en l’èxit de la logística del referèndum. Amb els estudiants, exactament el mateix. Amb radicalitat, però amb maduresa, han sortit massivament al carrer. També vull destacar el paper de la CUP, que ha demostrat que és més madura del que ens pensàvem. L’últim discurs de l’Anna Gabriel ha sigut dels millors que s’han fet al Parlament. També van demostrar maduresa el dia que la Policia Nacional va voler entrar a la seva seu i van fer un cordó per protegir els agents i evitar actes de violència.

Com a professor, què pensa quan s’acusa les escoles d’adoctrinar els alumnes per odiar Espanya?

Si García Albiol vol fer creure als espanyols que ensinistrem nens a odiar Espanya és perquè vol que els espanyols ens odiïn. Quan alguns espanyols surten al carrer i criden “ ¡A por ellos! ”, els culpables no són els que ho criden. Els culpables són García Albiol, Arrimadas, Rivera, Rajoy... Són els que obliguen aquella gent a odiar-nos. Algun dia hauran de respondre d’aquest atiament de l’odi.

ARA

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada