diumenge, 29 de juliol de 2012

# CATALUNYA VOL VIURE EN LLIBERTAT Salitja x Independència

20x20 El 20è Aniversari dels INDEPS s'agermana amb els 20 anys de CATALUNYA VOL VIURE EN LLIBERTAT Compromís musical en estat pur en una nit inoblidable. 35 músics i grups van omplir de pop, cançó d'autor, poesia i rock la il·lusió d'independència de milers de persones. Públic i artistes van compartir el somni d'una Catalunya lliure en un macroconcert que va durar més de sis hores. Un dels moments més emocionants de la nit va ser quan tots els músics participants al macroconcert van cantar amb Quico Pi de la Serra la tornada de Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol. Un públic d'edats i procedències diverses va seguir la marató musical. Els detinguts en l'Operació Garzón van ser rebuts amb eufòria. “Tenim un somni. El volem?”, va exclamar, enèrgic, Santi Arisa. La resposta, rotunda: “Sí!” Si una cosa va quedar clara ahir durant les sis llargues hores del macroconcert a la Devesa és que una part molt important de la cultura del país està compromesa fins al moll de l'os amb les inquietuds de la societat catalana. “No defalliu. La independència és a les vostres mans”, bramava Núria Feliu. No hi ha dubte: tothom va compartir ahir els mateixos neguits. I tothom vol dir més de 15.000 persones. L'escenari per on van desfilar els 35 músics i grups va ser, de facto, un altar fictici. Artistes i públic van exhibir les seves causes, profundes i transparents, en plena sintonia i a peu pla. Sense complexos ni prejudicis. Furgant el mínim en la sensibleria. No deixant cap marge, o poc, al victimisme, i molt, tot, a les noves perspectives d'una Catalunya lliure. Potser no hi eren tots, però potser sí els més valents. I, això segur, els més entusiastes per rebre amb forts aplaudiments i eufòria desbocada alguns dels independentistes catalans detinguts en l'Operació Garzón de fa vint anys, que quan encara era clar van pujar a l'escenari en un dels moments més emocionants i inoblidables de la llarga nit a la Devesa. A tots ells, protagonistes absents del festival del 1992, el públic els va omplir de tributs. La convivència intergeneracional a l'escenari va trobar la seva correspondència en el públic, jove i madur, solitari i familiar, agrupat en colles, en tribus o en parelles. El mar de gent es movia en forma d'onades esbravades segons l'atenció que els mereixien els grups musicals, que s'anaven rellevant a un ritme trepidant mentre es projectaven en pantalla els somnis de llibertat de diverses personalitats del món cultural i social. Alguns músics ja van participar el 1992 en l'històric festival Catalunya vol viure en llibertat: Santi Arisa –fa vint anys va exercir de mestre de cerimònies; ahir, de revulsiu de sentiments de masses–, Josep Tero, Joan Reig com a bateria d'Els Pets, Kitsch i la Companyia Elèctrica Dharma, que ahir va aparèixer de sorpresa amb una salutació musical dharmàtica teixida de fragments de La muixeranga d'Algemesí, La presó del rei de França i No volem ser. No va ser un concert estàtic, ni rígid, ni previsible, va ser un anar i venir constant de músics –que van actuar d'una manera totalment desinteressada– i de gent vinguda d'arreu, fent allò que se'n diu un concert viu, viu del tot. Les actuacions no van anar de menys a més, ni de més a menys; de principi a fi va ser una vetllada impetuosa que es van ben encarregar de mantenir calenta i àlgida els exponents de l'escena musical catalana, emergents i consagrats, plurals en veus i actituds creatives. El macroconcert es va obrir amb injeccions de fantasies infantils, totalment aptes per als adults, d'Àngel Daban i Jordi Tonietti per, tot seguit, lliurar-se en cos i ànima a l'aventura percussionista de Santi Arisa amb els Xirois. Les fortes ràfegues de música pop van tenir abduïts una bona estona els joves adolescents, magnetitzats primer amb les seves formacions preferides que cotitzen a l'alça, Marge d'Error, Amelie, Macedònia (que van estrenar formació i dues cançons del disc que preparen, Vacances i Primer pas), Els Catarres (van provocar un moment de catarsi amb el seu Jenifer) i Electrotoylets; es van acoblar bé al gir pop que han fet Els Cremats a l'univers de les havaneres, i finalment van ser còmplices de les emotives destreses dels Gospelians, que van centellejar una adaptació al català de Let freedom ring. El bloc central del festival el va capitanejar el cartell dels cantautors, que van fer valer la paraula. Hi va haver espai per a l'humor, del que fa riure i també pensar i malpensar, amb un Pere Tàpias sorneguer però tendre que va cantar La moto i Txa, txa, txa. Espai, molt espai, per recordar els focs de l'Empordà que fa just una setmana cremaven amb virulència (De Calaix en va fer una sentida referència abans d'arrencar l'Empordà dels Sopa de Cabra). I també espai per a la poesia, amb una Núria Feliu entranyable recitant, amb variació inclosa al final, Josep Miquel Servià (“Nosaltres solament exigim ser... qui som / i podem / i ho volem / i ho serem / d'independents”) i Joan Sales (“Des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. ¿Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils”). Quico Pi de la Serra, el més bregat de tots, s'ho va fer amb dos clàssics del seu repertori, La cultura (“La cultura és usada pels dos bàndols, / els que la van desfent sense manies / perquè fa raonar i no és rentable, / els campanuts tibats que se la guarden”) i Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol, la tornada del qual van cantar com una sola veu i amb intensitat dramàtica alguns dels músics participants al concert, instigant una lògica pujada d'adrenalina de l'audiència. Títols radicals i francs com el que va cantar Miquel Gil, Lladres, del disc més emblemàtic d'Al Tall, Quan el mal ve d'Almansa. Jaume Arnella i Carles Belda compenetrats en tàndem, Josep Tero, Biel Majoral (que es va imposar amb Jo sóc català) i Joan Reig (aquest cop dins del seu Refugi particular), van ser altres gurus de la cançó d'autor, gats vells de la música que sap protestar, que no van faltar a la multitudinària cita de la Devesa, alternant-se l'escenari amb molt més material incombustible: Joan Dausà i Els Tipus d'Interès, Eduard Canimas, Els Trobadors d'Alfons Encinas i Poble que Canta, que va corprendre el públic sencer amb Els segadors. Una tremolor d'emoció va recórrer tot el recinte. La rumba refrigerant dels Terratombats, amb el seu rabiós Els jocs de la vergonya tan impregnat de l'esperit de la jornada reivindicativa del 1992, va descollar la contundència rockera de l'última part del concert, traca final que van encendre amb pop ocurrent i insubordinat els PulpoPop i amb sensibilitat i delicadesa Miquel Abras. Uns Brams tonificats, l'ska festiu de sempre dels Deskarats, l'agudesa arrauxada dels Dekrèpits, els delirants The Gruixut's i, en els darrers sospirs de la nit, uns veterans, Kitsch, els mateixos que van cloure el concert de fa vint anys, van acabar de sobreexcitar, qui sap si per sempre més, uns seguidors incondicionals al seu talent. Al crit, és clar, d'Independència. L'Elèctrica Dharma va aparèixer de sorpresa Kitsch va cloure el festival, com fa vint anys, amb ‘Independència' La Devesa va tremolar d'emoció amb ‘Els segadors' Els Catarres van provocar un moment catàrtic amb ‘Jenifer'