diumenge, 20 d’abril de 2014

LLUÍS HEREU "La llibertat no es dóna, es pren"


Història d'una bandera
A la imatge, Lluís Hereu, a la façana de la pairalia de Vilobí, davant la bandera en què es mesclen les quatre barres de Catalunya, el triangle negre de l'anarquia i el símbol de la pau, un disseny personal i particular que no és sinó una declaració de vida.

“La llibertat no es dóna, es pren”

Lluís Hereu, amic i company de Lluís Güell, en un altre temps artistes en ebullició i referents de la contracultura gironina californiana enamorada del pacifisme i les flors, continua apostant pel gaudi i la transgressió com a eines vàlides per canviar la garratibada societat actual

Era una aposta vivencial; hi havia qui deia que érem el dimoni... Sabíem que tot estava marcat per l'energia creativa

Volíem que l'art fos alguna cosa més que art, que marqués una manera de fer i de viure i que ajudés a canviar els esquemes

Lluís Güell, que era artista i estimava la vida i els amics, el va dibuixar guardat per una finestra, convertit en un follet amable que, armat amb un porró, rebia la categoria de magister en el difícil ofici de governar el temps. Lluís Güell va copsar el braó de Lluís Hereu, amic i company de primera joventut i amb el qual va viure intensament uns temps convulsos en què la llibertat no era un concepte eteri, sinó una meta que es podia atrapar amb la mà. Una batalla ferotge que va deixar víctimes i, per sobre dels condicionants d'una dictadura assassina de dissidències i imaginacions, va intentar crear un sistema alternatiu que va espantar sensibilitats aposentades, burgeses i convencionals, que es creien en possessió de l'ordre i la veritat.

Com va començar tot?
El meu pare va morir molt jove, tenia 39 anys, i el seu germà bessó, que vivia a Banyoles, em va mig afillar. Em van internar als salesians de Mataró, on vaig conèixer el confessor de Puig Antich, el pare Manero, i després vaig passar a l'escola de mestratge industrial de Sarrià, on vaig aprendre un ofici. Passava els estius a la ciutat de l'Estany, on hi havia una gran explosió cultural. Persones com Lluís Güell, Jordi Guimferrer i Antoni Mercader havien impulsat el grup Presència 63 i havien organitzat la Setmana de la Joventut, que, entre altres activitats, havia portat Joan Brossa, Joan Prats, Odette Gomis, Antoni Tàpies i Teresa Barba, integrants del Club 49 a exposar a la Pia Almoina. A mi, que encara era molt jove, aquell ambient em va seduir; vaig decidir que seria el meu món i em vaig ajuntar amb l'artista local, que era Güell.

Per què Banyoles i no Girona?
A Girona vivien artistes importants com ara Paco Torres i Emilia Xargay, però estaven abandonats per l'estament oficial, i la ciutat vivia garratibada per la pressió del clergat i les famílies de tota la vida, que tenien por de perdre poder i influència. Des de Banyoles, nosaltres vam aprofitar la potència del canvi i la recuperació de la Llotja del Tint per reunir col·lectius que, durant la dècada dels seixanta i dels setanta, havien aglutinat la cultura de la ciutat i del país i per convertir aquell espai obert en una factoria d'idees que va encabir les propostes més avantguardistes de Catalunya.

Una Catalunya morta?
Jo diria que estava viva. Funcionava allunyada dels centres de poder públic, però estava viva. Per exemple, a Can Batlle de Riudellots, la Juanita i en Ramón de Batlle havien muntat un refugi on els artistes podien treballar sense cap impediment. Hi van passar Cuixart, Guinovart, Brossa i molts altres. Per la nostra part, Jordi Guimferrer ens donava suport social i econòmic i ens convidava a concerts de jazz al Palau de la Música; en recordo un de Coleman Hawkins. Va créixer l'amistat amb Xicu Cabanyes, Lluís Güell, Josep Ponsetí i Lluís Vila, vam fer un grup i vam descobrir que junts ens ho passàvem bé. Hi havia molt divertiment, molta disbauxa, la gent no estava per dictadures ni per prohibicions; tenia ganes de xalar i, excepte Niebla, que era dels pocs que patien per viure de la pintura, els altres havíem après a fruir cada dia, que és diferent que dir “al dia”.

Un dilema complicat?
No s'ho cregui. Eren uns anys que a Barcelona hi havia una certa eufòria artística: l'art pop havia entrat amb força, nosaltres anàvem a totes les inauguracions de la René Metras, hi havia reverberació i ganes que l'art fos alguna cosa més que art, que tingués un pes específic, que marqués una manera de fer i ajudés a canviar els esquemes. Nosaltres teníem una visió lúdica de l'art i la vida, una visió que anava en contra dels esquemes, la d'una comunitat malfiada, ensopida i temorenca, i això va atraure una part de la bona societat, que va deixar els escenaris habituals i va baixar a les tavernes, perquè allà era on els artistes fèiem vida i on senyores de bon veure i avorrides, amb les quals rèiem i flirtejàvem, ens pagaven gots de vi. Quan va arribar l'època conceptual, nosaltres, que érem entusiastes de la contracultura californiana, que, com deia Cirici Pellicer, la interpretàvem, la refregíem i la vivíem, hi vam donar un caire particular, vam fer que Banyoles assolís molta potència i noms com ara Güell, Ponsetí i Vila van agafar gran ressò.

Bosch Martí deia que hi havia un grup que ho dinamitava tot.
Teníem la convicció que la llibertat no es dóna, es pren; ocupàvem espais, apostàvem per la moguda i la transgressió, ens dedicàvem a la música, a l'art, al teatre... No teníem cap intenció de buscar conflicte, i encara que deien que havíem trepitjat més d'un ull de poll, sabíem què fèiem i per què ho fèiem, sempre molt divertits i amb ganes de riure, sense plantejar-nos si allò provocava escàndol o no. Més tard, es van crear els refugis rurals, aquí a Can Hereu, a Vilobí, a Sant Marçal, a Colldecarrera, a la Vall del Bac, a Van Piculives, a Sant Martí de Llémena...

Què eren els refugis rurals?
Nosaltres veníem de la floreta, i això vol dir que el que ens agradava és el món natural, que estimen i redescobrim. I, en aquest joc, hi entrava tot: des del menjar fins als cossos nus –mai dit amb més propietat–, l'ambient i les postes de sol. El nostre model era Califòrnia. L'àcid lisèrgic (LSD), hi va jugar un paper important. Aquí, a Can Hereu, hi van viure dues noies de Santa Mònica defensores d'un hippisme total, amb una relació directa amb la natura i, és clar, aquest món també hi va ser present. Un dia, a Formentera, Pau Riba em va dir: “Noi, el que cal és canviar l'ordre dels valors.” Era el que volíem fer.

Un camí cap a la perdició?
Hi havia gent que ens criticava perquè deien que no fèiem res, però, en realitat, es vivia en una ebullició constant, i tant a Can Hereu com a Sant Marçal, a Colldecarrera i a Can Picu, hi havia una inventiva brutal (és una paraula de moda) i teníem una sensació de llibertat que ens permetia fer qualsevol cosa. La nostra era una aposta vivencial, sense cadenes, i encara que algunes persones benpensants ens presentaven com el dimoni, nosaltres crèiem que tot estava marcat per l'energia creativa. Com ja he dit, aquesta era una casa oberta on es van instal·lar des de visitants ocasionals amb ganes d'experimentar fins a gent que buscava un sostre, artistes, músics i escultors; entre d'altres, Joan Anton Palau, que aquí va pintar el seu quadre La nit. El mateix passava a Sant Marçal, on Güell va col·laborar amb el TEI en diversos muntatges: Antígona, Calígula, Electra, etc., i a Colldecarrera, on apostàvem per la natura i fèiem festes al sol.

Vostè i Lluís Güell col·laboraven d'una manera particular?
Lluís Güell era un geni, un creador, que entenia com s'havia de transformar el món que ens tocava viure i imaginava els espais per on volia que transitessin les persones. Feia uns dissenys complicats que s'havien de traduir i posar-los en pràctica i nosaltres ho fèiem mecànicament. Ell i jo manteníem una relació de germandat; jo era la persona que estava al seu costat tant en les genialitats com en les pujades i les baixades. La nostra era una amistat molt i molt divertida. Tots dos teníem un sentit oníric de la vida; més ben dit, festiu. Hi havia una mena de barra lliure, algunes festes s'havien allargat una setmana... La gent deia: “Aquests, els artistes...” I ens deixava fer, la qual cosa no volia dir que si hi havia una feina no complíssim amb els terminis; a vegades per arribar-hi ens passàvem tres nits sense dormir. Mai vam pensar que la feina fos un patiment o un càstig, sinó un element fonamental del procés creatiu. De la imaginació de Lluís Güell van sorgir obres com el Cap d'Estopes i El negre ferit de bala, però també temples lúdics com l'Skinsad de Banyoles i L'Envelat del Follet d'Olot, passant pel Saint Trop (conegut per la penya com Saint Trip) de Lloret, el Cafè del Mar, Es Paradís i el Súmmum, a Eivissa. Semblaven espais fora del temps i la realitat, però no eren sinó recintes pensats per xalar amb la millor música –què podem dir de Ravi Shankar?

Alguns d'aquests locals van tenir una mort sobtada, no?
L'Skinsad de Banyoles es va cremar, i les flames també es van menjar el Saint Trop de Lloret; el cas de L'Envelat del Follet va ser diferent. Allà, amb Piculives, Josep Serrano Serra, Damià Escuder i d'altres, vam ocupar Can Malagrida, que la coneixien com “la casa de la por”, i vam viure temps de creació i alegria. Teníem el suport d'en Joaquim de Trinxeria, tancàvem Can Xalegre a les tres de la matinada i cada dia naixia amb un repte: transformar una sala despullada en un espai enèrgic i estimulant. Güell deia que, quan estigués acabat, hi faria tocar els Rolling Stones; al final, Gay Mercader els va portar a la Monumental de Barcelona, i afegia que estava aixecant un santuari, un centre generador de bon ambient que havia d'irradiar a tota la muntanya. Potser per això va dissenyar un espai simbòlic i barroc que no era sinó un viatge al·lucinant al món dels somnis i la irrealitat. Avui podem assegurar que la proposta va ser tan trencadora i agosarada, i hi havia una acumulació de formes, volums, colors i missatges tan complexa, que la gent d'Olot es va veure superada per la circumstància mateixa. Allò i una gestió no gaire acurada dels administradors van condemnar L'Envelat a la desaparició.

De tot plegat, només n'ha quedat pols?
Havíem cregut que els refugis rurals podien ser embrions on es plantegés una alternativa a la societat. Allò va fracassar, els grups no es van consolidar, però personalment no renuncio al concepte anarquista que la llibertat és ben teva mentre no perjudiquis ningú. Faré un salt enrere, tornaré a les sessions en què Piculives, amb l'harmònica, ens enamorava l'ànima a tots i ens feia gaudir. Jo no he renunciat a aquesta filosofia. Crec que el gaudi és un element essencial de la creativitat i pot fer canviar un món habitat per una sèrie de reptilians que només pensen a fer diners i per aconseguir-ho no dubten a fer patir els que creuen que els poden fer nosa. O jo o ells som d'un altre planeta. Abans el seu no era el meu món, i avui tampoc ho és.

EL PUNT

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada