diumenge, 7 de març de 2010

«La roja» contra la nostra


Gerard Piqué, jugant amb la selecció catalana contra Argentina.

Ja el llegiré i no trigaré pas gaire. Però de moment el deixo a la tauleta de nit, fent cua, com ha de ser. Vaig anar a la presentació de Catalunya contra Espanya (el partit interminable), que ha escrit el company d'El 9 Esportiu Lluís Simon. Va fer els honors un altre company i amic, en Jordi Grau, que va saber situar el treball en el context polític en el qual es desenvolupa de tal manera que – com li vaig comentar en sortir– potser ja no cal llegir el llibre. En tot cas, i abans de res, una petita observació a l'autor. Jo hauria triat un títol invers: Espanya contra Catalunya. Per diversos motius. El primer, perquè és evident que, tot i que moltes jugades se situïn lluny de la península, el camp de joc essencial en què es desenvolupa el partit narrat és a Madrid. Per tant, Espanya juga a casa i és habitual posar l'equip local en primer lloc. Segon, i més important, perquè la història que ens va anunciar en Grau no és pas una lluita de les federacions esportives catalanes contra les espanyoles. Ben al contrari, és sempre l'equip estatal el que juga a l'atac, el que posa totes les traves, el que imposa lleis, el que mobilitza diplomàtics, el que menteix, el que suborna delegacions, el que fa el que calgui per impedir que les nostres federacions puguin fer la seva vida i el seu camí fins a ser reconegudes internacionalment, com seria normal, per la història, pel volum d'activitat i pel pes específic dels nostres esportistes.

La gent sap que Espanya no accepta que les nostres federacions puguin anar pel món amb la nostra bandera i el nostre himne, en nom del nostre país, per raons polítiques. És evident que el poble –i tots som poble– se sent aviat solidari amb qualsevol esportista que competeix amb el nom del país que representa. És un patriotisme epidèrmic però real. Espanya no pot acceptar cap més patriotisme que el seu, el que representa la roja. Un patriotisme excloent comporta unes seleccions excloents. Anant molt lluny es pot permetre algun partit que es pugui titllar de costellada.

Però cal deixar tot això per després de llegir el llibre. Si de cas, ja en tornarem a parlar. Però no em puc estar de pensar que, al costat de les motivacions polítiques que tots entenem, n'hi ha també d'esportives.

Diuen molt clar que mai no permetran que la selecció catalana de res jugui contra l'espanyola. Pel seu simbolisme? Evidentment. Però també, en podeu estar segurs, perquè saben que en molts casos la seva roja perdria. Us imagineu la vergonya d'aquests esportistes patriotes de despatx, veient-se eliminats d'un campionat mundial per la selecció d'una de les seves regiones? No ens volen al davant i ens necessiten per fer-los la feina als camps, a les pistes.

EL PUNT

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada