Dos paletes troben una rajola del 1742 escrita en català a Salitja

El text que hi ha inscrit en la placa revela que el va escriure un rajoler d'Aiguaviva anomenat Pere Pla el 14 d'abril d'aquell any



Dos paletes, en Jordi Gener i en Gibbi, treballaven en l'arranjament dels cairats sota el teulat de l'església parroquial de Santa Maria de Salitja quan, tapat amb material d'obra, van descobrir un rajol singular en el cim d'una volta. En aquest rajol hi havia un text de sis ratlles escrit en llengua catalana. Es tractava d'un català antic. Al final de l'escrit hi havia una data destacada: 1742. La rajola la van trobar el passat set d'abril.
La primera informació que s'obté en observar la placa escrita en un català antic és la datació "Avui, dia 14 d'abril de 1742". Per tant, la inscripció es va fer ara fa justament 268 anys, és a dir, al segle XVIII. Cal dir que l'església de Santa Maria de Salitja és del segle XIII però es va reconstruir el segle XVIII amb un estil barroc-neoclàssic, segons la revista Tosquija, publicació del municipi de Vilobí d'Onyar, Salitja i Sant Dalmai.

Després d'exposar la data, el text continua: "és fet aquest rajol per mà de Pere Pla, rajoler d'Aiguaviva". La tercera informació té un caràcter més social i religiós. Diu així: "el dia abans de Minerva de Riudellots". La Minerva era una confraria que promovia el culte a l'eucaristia. El text finalitza amb "i feia un bon fred".

Per tant, el text complet de la placa és "avui, dia 14 d'abril de 1742, és fet aquest rajol per mà de Pere Pla, rajoler d'Aiguaviva, el dia abans de Minerva de Riudellots i feia un bon fred. 1742.".


DIARI DE GIRONA

Som una Nació, nosaltres decidim.

Contra l'alteració amb traïdoria de l'Estatut ja aprovat pel poble de Catalunya en referèdum i l'acarnissament dels 4 magistrats posats a dit pel PP, tots a la mani de Barcelona el 10 de juliol.
Esteu atents als horaris del bus, no s'enviaran per mail fins a l'últim moment

Sant Jordi 2010

Experiències personals i valentia i compromís amb l'esport català
«Catalunya contra Espanya», història de les traves a l'esport català
Piqué, Laporta, Àlex Crivillé i Xesco Espar deixen el seu testimoni
Un retrat de Dani Jarque i les reflexions d'Arcadi Alibés, més novetats

Joan Antoni Samaranch, que va morir dimecres, és també un dels protagonistes indirectes d'aquest Sant Jordi de literatura esportiva. L'expresident català del COI va ser l'artífex del canvi a la Carta Olímpica que impedeix la participació de Catalunya en el Jocs Olímpics i el reconeixement internacional de l'esport català. El requeriment que siguin estats reconeguts per la comunitat internacional els que tenen dret a participar-hi (encara que hi hagi un munt d'excepcions consolidades) és un argument a què recorren els dirigents esportius i polítics espanyols per impedir a les federacions internacionals el reconeixement de les federacions catalanes independentment de les espanyoles. Sobre aquesta situació es desenvolupa la trama que el director adjunt d'El 9 Lluís Simon exposa al llibre Catalunya contra Espanya: el partit interminable, de Cossetània Edicions. Simon explica que impedir el reconeixement de les seleccions catalanes és una «raó d'estat» per al govern espanyol, ja sigui del PP o del PSOE. Els casos dels diferents esports que han intentat aquest reconeixement pels més diversos camins i el joc brut de l'Estat per impedir-ho s'exposen de manera documentada i amena. A partir d'una bona tasca de recerca i investigació, Simon presenta públicament i de manera valenta fets i intervencions que o bé han estat silenciades o bé es continuen negant. Aquest és un assaig compromès que suposa una novetat respecte a la majoria de llibres de temàtica esportiva que es vendran en aquesta diada de Sant Jordi.

El futbolista del Barça Gerard Piqué escriu de primera mà la seva experiència al planter del club, la seva sortida cap a Manchester i la seva tornada triomfant al primer equip blaugrana. Viatge d'anada i tornada (62) és una bona aproximació, com ho va ser el d'Andrés Iniesta, a la personalitat d'un jove que ha complert el somni de molts barcelonistes.

De somnis també parla Joan Laporta, president del Barça, a Un somni per als meus fills (Angle). De somnis, de malsons, d'ambicions i revenges personals en la seva etapa en el Barça, i del seu somni de ser el líder redemptor de l'independentisme català. Les aspiracions polítiques de Laporta ara que deixarà la presidència del Barça són el veritable motor i motiu d'aquest llibre escrit en primera persona.

Vint-i-una històries (el seu dorsal era el 21) a partir de testimonis de persones que van conèixer bé Dani Jarque, el futbolista de l'Espanyol malauradament desaparegut l'estiu passat, són el contingut del llibre El cel és blanc-i-blau, dels periodistes Bruno Alemany i Moisès Llorens (Ara Llibres).

Amb l'explícit títol Una vida sobre rodes (Plataforma), l'expilot de motos Àlex Crivillé repassa la seva trajectòria esportiva i vital, en una de les novetats de temàtica no futbolística.

També de l'experiència de la pràctica esportiva parla el periodista Arcadi Alibés a Córrer per ser feliç (Ara Llibres). Alibés és un consumat corredor de maratons i compateix amb les lectors les seves motivacions.

Entre altres novetats, hi ha Jugar con el corazón, de l'exentrenador d'handbol del Barça Xesco Espar, que conté reflexions sobre l'alta competició.

Pep Guardiola, padrí solidari d'un llibre de relats i protagonista d'aproximacions a la seva personalitat.

L'entrenador del Barça, Pep Guardiola, és a hores d'ara un dels personatges més rellevants de Catalunya en qualsevol àmbit i un dels que té més projecció internacional. Totalment centrat en la seva feina, no concedeix entrevistes personalitzades a cap mitjà de comunicació i dosifica i selecciona molt les seves intervencions públiques. És difícil que es presenti a cap acte que no tingui un contingut social solidari. Només per aquest motiu, i perquè hi ha periodistes de tots els mitjans, va acceptar ser el padrí del projecte de llibre Relats del Mundial. Guardiola ha escrit el pròleg i els ingressos de la venda seran per a Pallassos sense Fronteres. A les parades de llibres també n'hi haurà dos que el tenen com a protagonista. No tindràs collons de fer-ho (Base), de Jordi Pons, que recull el testimoni d'una cinquantena de persones. I també Escoltant Guardiola (Cossetània), del director d'El 9, Pep Riera, una aproximació al pensament de Guardiola a partir de 150 frases comentades i contextualitzades i que ja ha arribat a la quarta edició.

EL 9

Salitja diu SÍ a la Independència

Contundent victòria del SÍ en una jornada històrica, on per primer cop els salitgencs van poder votar al seu propi poble.


El resultat a Salitja de la Consulta sobre la independència del dia 28 de febrer de 2010 va ser el següent:

CENS: 271
VOTS EMESOS: 129 (47,60%)
SÍ: 122 (94,57%)
NO: 4 (3,10%)
BLANC: 3 (2,33%)
NUL: 0 (0,00%)

Resultat conjunt de Vilobí, Salitja i Sant Dalmai:

CENS: 2.403
VOTS EMESOS: 859 (35,74%)
SI: 798 (92,90%)
NO: 31 (3,61%)
BLANC: 26 (3,03%)
NUL: 4 (0,46%)












Jornada de consulta sobre la independència de Catalunya

El municipi de Vilobí va votar sobre si volia la independència de Catalunya en una jornada electoral que va tenir lloc el passat 14 de febrer.
La feina prèvia al dia de la consulta va ser molta i va anar pujant d’intensitat a mesura que s’anava acostant el 14F. Hi va haver una jornada de vot anticipat el dia 7 de febrer coincidint amb la descarregada d’antiguitats de Vilobí i de la Fira de la Botifarra dolça de Salitja, en la qual es van recollir el 5% dels vots. Una xifra rècord si ho comparem amb els municipis de la comarca i del nostre àmbit geogràfic.
El mateix cap de setmana de la consulta es va fer una caravana per la consulta que va recórrer el municipi (nuclis urbans i urbanitzacions) tocant els clàxons del cotxe i enarborant pancartes per animar a la participació.
El mateix dia de la consulta l’ambient va ser festiu i de responsabilitat política alhora. Des de la plataforma organitzadora es va organitzar una botifarrada popular al matí i una xocolatada a la tarda amb l’objectiu de donar rellevància a les votacions i, alhora, crear una bona atmosfera de trobada entre conciutadans en un dia tan important per als habitants del municipi i tots els catalans, en general.

Els resultats de les eleccions van ser molt positius:
• Percentatge de participació(inclou joves de +16 anys i immigrants): 35,75%
• Percentatge de participació respecte el cens: 37,56% (+ que les europees 37,23%)
• Percentatge del SI: 92,90%
• Percentatge del NO: 3,61%
• Vot en BLANC: 3,03%
• Vots NULS: 0,56%

Per municipis
• Salitja: 47.60% de participació
• Sant Dalmai: 28.60 % de participació
• Vilobí: 33% de participació

Aquestes dades situen Vilobí com el poble de la Selva que ha registrat una participació més alta a l’onada del 28F i el segon del total de consultes fetes fins ara, només superat per la Cellera.

Les valoracions de la comissió organitzadora són molt bones i ara ja es treballa per la integració de la plataforma local a la nova plataforma comarcal i millorar, d’aquesta manera, la representació del municipi a la coordinadora nacional.

Aquests bons resultats no haguessin estat possibles sense la participació de totes les persones involucrades a la plataforma, els voluntaris que van treballar el dia de les eleccions, el suport de l’Ajuntament i els empresaris locals que ens van ajudar amb suport logístic el mateix dia de les eleccions i abans. A tots ells, i a tots els ciutadans que vareu participar en la consulta, moltes gràcies!

VILOBÍ
SALITJA
SANT
DALMAI
Decideix


No ha estat un gran èxit, però no ha anat malament del tot

El resultat de la consulta que ha tingut lloc a Vilobí, Salitja i Sant
Dalmai aquest diumenge dia 28 de febrer no ha estat un gran èxit per dues
raons elementals. La primera, perquè per guanyar un referèndum sobre
autodeterminació, d'acord amb la normativa de la unió Europea, hi ha
d'haver un 50 % de participació i un 55 % de vot favorable sobre aquesta
participació. A Vilobí d'Onyar, per tant, hauríem perdut, ja que ens hem
quedat en el 35,74 % de participació.

La segona raó per considerar que no ha estat un gran èxit té a veure amb
la comparació de la mitjana de participació en les diverses eleccions que
han tingut lloc darrerament a Vilobí d'Onyar. L'any 2006 (últimes
eleccions al Parlament de Catalunya) al nostre municipi hi va haver un
63,33 % de participació. L'any 2007 (últimes eleccions municipals) al
nostre municipi hi va haver un 74,49 % de participació. L'any 2008
(últimes eleccions a Corts espanyoles) al nostre municipi hi va haver un
73,47 % de participació). I l'any 2009 (últimes eleccions europees) al
nostre municipi hi va haver un 35,74 % de participació. En conseqüència,
el 28 de febrer, a Vilobí d'Onyar no s'ha aconseguit mobilitzar la
població que habitualment participa en les diverses eleccions.

Pel que fa a la participació mínima exigida i pel que fa a la mitjana de
participació en el conjunt de les votacions, per tant, no es pot parlar
d'èxit, ni gran ni petit.

Feta aquesta primera anàlisi objectiva, sóc de l'opinió que la jornada de
la consulta sobre la independència a Vilobí d'Onyar no ha anat malament
del tot, també per dues raons.

La primera, perquè la mitjana de participació del conjunt dels municipis
que aquest diumenge han fet la consulta se situa en el 21,55 %; és a dir,
que Vilobí d'Onyar, amb el 35,74 % de participació, ha fet un bon resultat
relatiu.

La segona raó, perquè estic convençut que si la consulta hagués tingut
caràcter oficial, la participació hauria superat amb escreix el 50 % i,
dintre d'aquest 50 %, el 'sí' hauria superat també amb escreix el 55 %; és
a dir, que a Vilobí d'Onyar es guanyaria, si es convoqués, un referèndum
oficial sobre la independència de Catalunya.

Josep M. Pascual

Anglès, Breda i Vilobí lideren la Selva

Es van mobilitzar més de 5.600 persones, més avis que menors de 18 anys i immigrants i el «sí» va ser del 93,65%


Noranta-vuit anys té la dona de Maçanet de la Selva que ahir va anar a votar acompanyada del seu fill i amb un document d'identitat tant antic que el programa informàtic no l'admetia. Al final, un tècnic informàtic ho va poder solucionar, però l'espera «va neguitejar la dona» perquè, segons deia, «després de tants anys esperant que no la deixessin votar li hagués sabut greu». A la Selva, ahir es votava a sis municipis: Anglès, Breda, Maçanet de la Selva, Riells i Viabrea, Vidreres i Vilobí d'Onyar. Municipis molt diferents un de l'altre i per tant amb resultats també molt diferents. Es van mobilitzar 5.638 persones. El sí va ser aclaparador –93,65%– i la participació va ser del 23,47% –va ser del 14,8% que va fer Maçanet al 35,7% de Vilobí d'Onyar–. A Anglès, hi van participar el 32,74%, a Breda el 30,62%, a Vidreres el 18,9% i a Riells, el 16%. En tots els casos, però, els organitzadors, que ja fa moltes setmanes que treballen per informar sobre les consultes, ahir es definien com a «molts satisfets». Tots estaven d'acord que una part dels votants era gent gran i que van ser pocs els menors de 18 anys i els immigrants que es van mobilitzar, malgrat que des del desembre s'han fet xerrades als instituts per aconseguir el vot dels més joves, s'han aprofitat les classes de català per explicar als immigrants què representava la consulta, fins i tot en algun dels municipis s'ha fet el porta per porta i s'han imprès cartells en tots els idiomes dels veïns del poble perquè «ningú pogués dir que no sabia el que s'estava fent». Igual que en la primera consulta que es va fer el desembre passat, bona part de la diada a cinc dels sis pobles de la Selva les votacions es van complementar amb actes festius. A Riells on «no hi ha un nucli urbà i tot son urbanitzacions» no es va aconseguir recaptar diners i es va optar per no fer cap acte.


EL PUNT

Emotiva presentació a Salitja del llibre d'en Lluís Simon CATALUNYA CONTRA ESPANYA. EL PARTIT INTERMINABLE

Lluís Simon i Rabasseda, fill de l’Hermínia de Can Granic de Salitja, de 38 anys, casat i emmainadat, amb estudis de periodisme, treballa al Punt Diari, s’especialitza en esports, entra al 9, ara n’és director adjunt i fa la secció de Més esport.

Per acabar de centrar la persona direm que es un xicot sempre amatent i vinculat amb totes les coses de Salitja, soci i fundador dels INDEPS, de la Festa de la Botifarra Dolça, ha estat regidor municipal pel PI.
Fent de periodista escriu d’esports i de política esportiva, segueix els entrebancs que el govern central espanyol posa a les seleccions catalanes, és present a Fresno en el cas de l’hoquei, junt amb un altre vilobinenc en Genís Turon, veient com la política fa fracassar una cosa que era clara i bona per tothom: per Catalunya i per Espanya.

Coneixent aquesta temàtica de tant aprop en fa un llibre: Catalunya contra Espanya, i avui és un honor (que sempre es diu per quedar bé i no sol ésser-ho) presentar-lo a casa seua, entre els veïns, amics i coneguts i en la diada de les consultes independentistes ja que el llibre parla de la manca de solució per part d’Espanya en vers Catalunya del tema de les seleccions esportives. Ho tenia fàcil i no va voler. Que hi farem, és Espanya que ens va barrar la porta.

Aprofitem que hi ha un Observador internacional, avui aquí a Salitja, -poble que ja ha demostrat que té un sentit d’independència:, recordeu allò dels 150 anys i que eren realment 162 i els documents que ho emparen- per veure si es fa com cal això de la Consulta Independentista, en Lluís Simon farà obsequi públic i personal de un exemplar d’aquest llibre al Sr Francesco Sanfilipo, de Sardenya, perquè tingui un testimoni de que els catalans tenim molt present que volem esser independents, que no ens deixen, i que ho hem de poder demanar.

Ara en Lluís ens parlarà del llibre, acabarà obsequiant-ne al Sr Francesco i seguidament acabarem tastant el Rajol de coca de Salitja, xocolata, ratafia, tosquigets i el que calgui

Visca Salitja!!!

Visca Catalunya lliure!!!

LLUÍS BALL-LLOSERA

«La roja» contra la nostra

Gerard Piqué, jugant amb la selecció catalana contra Argentina.

Ja el llegiré i no trigaré pas gaire. Però de moment el deixo a la tauleta de nit, fent cua, com ha de ser. Vaig anar a la presentació de Catalunya contra Espanya (el partit interminable), que ha escrit el company d'El 9 Esportiu Lluís Simon. Va fer els honors un altre company i amic, en Jordi Grau, que va saber situar el treball en el context polític en el qual es desenvolupa de tal manera que – com li vaig comentar en sortir– potser ja no cal llegir el llibre. En tot cas, i abans de res, una petita observació a l'autor. Jo hauria triat un títol invers: Espanya contra Catalunya. Per diversos motius. El primer, perquè és evident que, tot i que moltes jugades se situïn lluny de la península, el camp de joc essencial en què es desenvolupa el partit narrat és a Madrid. Per tant, Espanya juga a casa i és habitual posar l'equip local en primer lloc. Segon, i més important, perquè la història que ens va anunciar en Grau no és pas una lluita de les federacions esportives catalanes contra les espanyoles. Ben al contrari, és sempre l'equip estatal el que juga a l'atac, el que posa totes les traves, el que imposa lleis, el que mobilitza diplomàtics, el que menteix, el que suborna delegacions, el que fa el que calgui per impedir que les nostres federacions puguin fer la seva vida i el seu camí fins a ser reconegudes internacionalment, com seria normal, per la història, pel volum d'activitat i pel pes específic dels nostres esportistes.

La gent sap que Espanya no accepta que les nostres federacions puguin anar pel món amb la nostra bandera i el nostre himne, en nom del nostre país, per raons polítiques. És evident que el poble –i tots som poble– se sent aviat solidari amb qualsevol esportista que competeix amb el nom del país que representa. És un patriotisme epidèrmic però real. Espanya no pot acceptar cap més patriotisme que el seu, el que representa la roja. Un patriotisme excloent comporta unes seleccions excloents. Anant molt lluny es pot permetre algun partit que es pugui titllar de costellada.

Però cal deixar tot això per després de llegir el llibre. Si de cas, ja en tornarem a parlar. Però no em puc estar de pensar que, al costat de les motivacions polítiques que tots entenem, n'hi ha també d'esportives.

Diuen molt clar que mai no permetran que la selecció catalana de res jugui contra l'espanyola. Pel seu simbolisme? Evidentment. Però també, en podeu estar segurs, perquè saben que en molts casos la seva roja perdria. Us imagineu la vergonya d'aquests esportistes patriotes de despatx, veient-se eliminats d'un campionat mundial per la selecció d'una de les seves regiones? No ens volen al davant i ens necessiten per fer-los la feina als camps, a les pistes.

EL PUNT