Vilobí
GMI 679
JXC 401
ERC 62
LLI 67
Salitja i Sant Dalmai
GMI 293
JXC 235
ERC 39
LLI 11
COMPARATIVA AMB EL 2015
Vilobí
GMI 550
CIU 421
ERC 67
Salitja i Sant Dalmai
GMI 267
CIU 216
ERC 57
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris eleccions. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris eleccions. Mostrar tots els missatges
diumenge, 26 de maig del 2019
ELECCIONS MUNICIPALS VILOBI D'ONYAR SALITJA I SANT DALMAI 2019
Vilobí
GMI 679
JXC 401
ERC 62
LLI 67
Salitja i Sant Dalmai
GMI 293
JXC 235
ERC 39
LLI 11
COMPARATIVA AMB EL 2015
Vilobí
GMI 550
CIU 421
ERC 67
Salitja i Sant Dalmai
GMI 267
CIU 216
ERC 57
dijous, 4 d’octubre del 2018
FEM-NE VIA! Diumenge 7 d'octubre del 2018
Cadena humana contra la repressió unint els pobles de Sant Julià de Ramis i Aiguavia
Acte final a Aiguavia
Apunta't al teu tram aquí
VAM VOTAR. FEM-NE VIA!
Apunta't al teu tram aquí
VAM VOTAR. FEM-NE VIA!
diumenge, 30 de setembre del 2018
Aiguaviva: els 376 vots que van sobreviure a la crueltat policíaca
Visitem Aiguaviva un any després del primer d'octubre i parlem amb els veïns que van salvar els vots de la ràtzia de la Guàrdia Civil
Taques negres. Una, dues, tres… Passen de la quarantena. Avancen a pas militar i prenen forma humana. Porten cascs, escuts, porres i bastons. Són gairebé les quatre de la tarda. Després d’un matí de falses alarmes, l’amenaça esdevé real. Els agents de la Guàrdia Civil fan picar les porres contra els escuts. Pam-pam-pam… Les ràtzies per les urnes han arrasat abans Sant Julià de Ramis i part de Girona. Aiguaviva és la pròxima víctima. Pam-pam-pam… Els cops ressonen contra els murs de l’ajuntament i la parròquia de Sant Joan. Els agents han vingut amb ganes d’acarnissar-se.
A la plaça Constitucional –ara U d’Octubre–, una cinquantena de veïns fan una arrossada popular davant l’ajuntament. L’ambient és festiu. Plats plens, vi, cava i somriures. Però l’alegria es tenyeix de negre. El carrer del Pont comença a escopir agents antiavalots. Un, dos, tres… Els veïns corren cap a l’entrada de l’ajuntament per blocar-ne l’accés. Alcen els braços i criden: ‘Votarem! Votarem!’ Els agents es distribueixen ‘com si fossin una legió romana’, assegura Jaume Mas, veí del poble. Aixequen els escuts i ocupen la plaça de banda a banda. Aparten cadires i taules amb agressivitat.
Votants i guàrdies civils es miren als ulls. Mas i altres veïns demanen als agents que s’identifiquin i que mostrin l’ordre judicial per a entrar a l’ajuntament. Silenci… Ho tornen a repetir. Silenci… Alguns agents proven d’avançar rere l’escut. ‘Identifiqueu-vos!’, torna a cridar Mas. Ningú no respon. ‘No vam tenir temps de demanar-ho una quarta vegada. Algú, no sabem qui, va donar l’ordre’, explica. El silenci es transforma en un caos de crits, empentes amb escuts i porres volant per sobre dels caps.
Primera càrrega de la Guàrdia Civil (fotografia: Joan-Pau Ferré)
La primera víctima és Josep Maria Nadal, ex-rector de la Universitat de Girona i germà de Joaquim Nadal. Els antiavalots el tiren a terra. L’aparten de la multitud i li donen cops. El piquen amb les porres i el trepitgen. Dos agents l’arrosseguen pel carrer del Pont. Nadal acaba hospitalitzat al Josep Trueta. A la plaça, la ràbia i la impotència resisteixen el primer envit dels guàrdies civils. ‘Assassins! Truqueu a les ambulàncies!’, criden diversos veïns des de les escales de la parròquia.
Una desena de persones bloquen les portes de fusta de l’ajuntament. La primera tinent de batlle, Marta Vives, observa l’escena des d’una finestra del consistori. Només un enreixat la separa dels antiavalots: ‘Era impossible parlar-hi. Venien encegats a fer mal. Volien emportar-se l’urna, fos com fos.’ Els agents encerclen les portes. La negror agafa un veí i el fa desaparèixer. Cops de porra a l’esquena, cops de puny… Una agent dels Mossos prova d’evitar la pallissa, però la brutalitat la menysté.
L’ajuntament resisteix fins que la Guàrdia Civil dispara gas lacrimogen amb un esprai. La primera bromada química no dissol els concentrats. Els veïns acoten el cap i intenten tancar les portes. ‘Estàvem pendents de barrar-los els pas. No sabíem què passava. Era una olor estranya… Però a la segona ruixada vaig notar de seguida l’ofec i el plor. Em vaig desorientar’, explica Mas. Els agents aprofiten l’atordiment del gas per avançar i entrar en tromba. No hi ha misericòrdia. Aprofiten la superioritat física per acarnissar-se i empenyen la gent al fons de la plaça.
‘Marta, tanca la porta. Que la trenquin’
Dins l’ajuntament, hi ha nervis i estossecs per culpa del gas. Rere les portes de fusta, hi ha una segona porta de vidre automàtica. ‘Marta, tanca la porta!’, exclama un noi que no vol ser identificat. La tinent de batlle la desactiva. Els agents atonyinen els veïns que protegeixen l’entrada. Un d’ells és esclafat contra una paret a cops d’escut. Un antiavalots mira d’obrir la porta amb les mans, però se’n desdiu i se’n va. ‘Tanca-la, tanca-la, Marta –repeteix el noi–. Si volen entrar, que la trenquin.’
Els guàrdies civils s’aparten de la porta i s’afegeixen al cordó que controla la plaça. Són vint segons de calma en què s’esdevé aquesta conversa:
—Noi: Marta, ens l’emportem [en referència a l’urna]?
—Marta Vives: No, tranquil, està solucionat.
El noi tus amb força dues vegades.
—M. V.: No hi ha res a dins.
Per la porta, apareix un home amb boina, és un dels comandants de l’operatiu. No ho sap, però ell i els seus homes són a punt de ser humiliats. L’enginy, aquesta vegada, venç la violència. L’urna d’Aiguaviva és plena de sobre buits. Un veí ha salvat els vots abans de la càrrega. Els ha tret per la porta del darrere i els ha amagat al maleter d’un cotxe. La ràtzia no ha servit per a res. ‘Vaig patir tota la tarda. Els veia tornant al poble, enfurismats, perquè s’havien adonat de l’engany’, explica Vives.
El comandament posa les mans sobre la porta, on hi ha serigrafiat l’escut del poble, i l’obre amb fúria. Els vidres espeteguen. ‘Vinga!’, crida el comandament. Llavors una desena d’agents entren a l’ajuntament. Quatre van de paisà. Un que porta ulleres de sol exigeix als membres de la mesa que s’identifiquin i li donin els DNI. Dos es dirigeixen directament a l’urna, però en comptes d’agafar-la, fan veure que forcegen per aconseguir-la. Un tercer ho enregistra amb una càmera. ‘Eh, eh, eh, espera’t’, crida un d’ells. ‘Van muntar un teatre vergonyós davant nostre mentre ens tenien acorralats’, explica Vives.
Un guàrdia civil reclama al noi el mòbil amb què ha enregistrat l’entrada, però ell fuig escales amunt. Al primer pis del consistori, amaga el telèfon entre la paperassa d’un despatx. Els agents l’atrapen i li exigeixen de males maneres el dispositiu. Ell diu que l’ha perdut mentre corria i que no sap on és. Un antiavalots l’immobilitza pel coll i l’arrossega escales avall. Un segon agent, perquè les cames no li piquin amb els graons, li dóna puntades de peu. Finalment el treuen de l’ajuntament i el tiren a terra, a la plaça.
Poc després, els guàrdies civils abandonen el consistori. S’emporten paperetes i l’urna sense els vots dins d’una bossa d’escombraries. ‘Ens van rebentar una fusta de l’entrada. No sabem per què. I ens van requisar un portàtil, el primer que van trobar… Encara no l’hem recuperat’, denuncia la tinent de batlle. Vives també explica que un dels agents de paisà va sortir del consistori fent veure que havia estat detingut. ‘Anava amb els braços alçats i encreuats’, diu.
Primera càrrega de la Guàrdia Civil (fotografia: Joan-Pau Ferré)
Els agents marxen pel carrer del Pont, el mateix pel qual han accedit a la plaça. El cordó que conté els veïns es desfà i es converteix en una formació d’escuts que camina de recules. La gent els escridassa i els segueix fins a l’entrada del carreró, on dos Mossos d’Esquadra aturen la multitud. L’operació ha durat poc menys de quinze minuts. Els guàrdies civils esquiven un cotxe vermell al final del carrer del Pont entre crits de ‘viva España’. No hi paren atenció. Com a molt, li donen algun cop. Al maleter, però, hi ha allò que cercaven: els vots del referèndum.
Les cases refugi
En Joan Ribot viu al costat de l’ajuntament. Durant les càrregues, casa seva es va convertir en un refugi per als ferits i els afectats pel gas. Ara al balcó hi té penjada una pancarta de ‘llibertat presos polítics’ i un llaç groc. ‘Jo era aquí [assenyala el mig de la plaça] quan va passar tot. Feia fotografies de l’arrossada, quan van arribar. Vaig sentir una barreja de coses: sorpresa, por, impotència…’, explica. A ell no el van agredir, però diu que emocionalment sí que va quedar afectat: ‘Un mes després, encara tenia angoixa. Hi pensava i em feia mal ‘estómac.’ Tampoc no hi ajudava que, dies després de l’1-O, encara tingués racons de casa impregnats amb l’olor del gas.
Primera càrrega de la Guàrdia Civil (fotografia: Joan-Pau Ferré)
Quan la Guàrdia Civil va carregar contra els veïns, la multitud va retrocedir. La porta de casa de Ribot era el primer lloc segur on es podien resguardar. Diversos afectats pel gas, entre els quals Jaume Mas, van rebre les primeres cures a la sala d’estar: aigua per a fregar-se la cara i un lloc on seure i recuperar l’alè. El veí recorda el cas d’un noi que es va quedar assegut en una cadira durant més de mitja hora. ‘Estava quiet, catatònic. Suposo que necessitava assimilar la bestialitat.’
A l’altra banda de la plaça, Dolors Vall-llosera també va convertir casa seva en un refugi improvisat per a les víctimes. ‘Diverses persones van entrar-hi per culpa de les empentes i cops dels policies’, explica. De fet, ella va acollir el noi a qui la Guàrdia Civil va estrangular dins l’ajuntament. Quan el van tirar fora a la plaça, va arribar gairebé fins al llindar de la porta de Vall-llosera, que li va oferir un lloc al sofà. ‘No deixava de plorar.’
Primera càrrega de la Guàrdia Civil (fotografia: Joan-Pau Ferré)
Però el refugi gairebé es converteix en una trinxera. ‘Un agent es va plantar a la porta i em va dir: “Sortiu d’aquí dins.” I jo li vaig respondre que no pensava sortir d’enlloc. “Això és casa meva. No hi poseu els peus, que us denunciaré.” Quan va sentir això, va fer uns passos enrere.’ Minuts després, quan els antiavalots ja se n’havien anat, van arribar els serveis d’emergència a la plaça. Els ferits van ser atesos en tres ambulàncies del SEM. Una desena de veïns van ser derivats a centres hospitalaris.
Primera càrrega de la Guàrdia Civil (fotografia: Joan-Pau Ferré)
Els nens d’Aiguaviva
Mentre els veïns escuraven els plats d’arròs, bona part de la mainada s’entretenia mirant Ice Age a ca la Neus, un centre social situat just davant l’ajuntament. Elisabet Rupià, una de les mares, va entrar-hi poc abans de les càrregues. ‘Vaig començar a sentir sorolls i em vaig adonar que eren ells. I en aquell moment es va acabar la pel·lícula. La meva obsessió era protegir els nens. “Som al cinema”, vaig cridar. I vaig tancar totes les finestres i les portes’, relata.
Rupià no veia què passava fora, però diu que es guiava per les veus que coneixia i pel que veia per una escletxa de la porta principal. ‘Era com una pel·lícula de terror.’. Per l’escletxa només albirava les cames de dues veïnes. Eren la seva referència per a entendre el perill que corrien: ‘Protegien la porta perquè sabien que dins hi havia els nens… Però, de cop i volta, van desaparèixer. Em vaig adonar que érem a primera línia… Buf!’
Mentre cercaven un altre film, va distribuir els infants per la sala per evitar que prenguessin mal si els antiavalots esbotzaven la porta. També va trucar al 112 per avisar els bombers: ‘Els vaig dir que veia fum a l’Ajuntament d’Aiguaviva. Quan em van passar amb els bombers… “Mireu, nois, jo no veig fum enlloc, però ens estan atonyinant de mala manera i necessitem la vostra ajuda”.’
Primera càrrega de la Guàrdia Civil (fotografia: Joan-Pau Ferré)
La ràtzia va durar només uns minuts, però diu que se li van fer eterns: ‘Jo no coneixia tots els nens, però el meu fill em va mirar als ulls i es va adonar que fora passava alguna cosa.’ Dins la sala, Rupià animava les criatures a cridar perquè s’oblidessin del soroll de les càrregues. ‘Tenim els pares més forts del món’ o ‘a Aiguaviva som de pagès’, eren alguns dels crits.
En algun moment, diu que va sentir uns cops a la porta de darrere del centre: ‘No sabia si obrir o no. No tenia ni idea què em podia trobar.’ A la plaça, els antiavalots continuaven reprimint els veïns. Rupià va dubtar, però va acabar obrint. A l’altra banda, hi havia una mare que s’emportava més nens cap a casa. Les criatures que jugaven a la pista esportiva havien vist com la Guàrdia Civil desfilava en pas marcial cap al centre del poble.
‘I després es va acabar tot. La porta principal es va obrir i va entrar un nen. Es va acostar a un altre i li va dir: “Al teu pare li han donat una pallissa.” Li vaig dir que callés. Volia preservar la tranquil·litat, però també van entrar adults amb els ulls vermells i plorosos. Els nens demanaven: “Que heu plorat? Què ha passat?” Va arribar un moment que no els podia aguantar més a la sala. Vaig consultar una mare que és psicopedagoga i després els vaig deixar sortir.’
A l’escola d’Aiguaviva, el primer dia de classe després del referèndum el van dedicar a parlar de violència i repressió. Diversos pares coincideixen que la brutalitat de la Guàrdia Civil ha afectat els seus fills, sobretot els més petits. ‘Els grans, d’una manera o d’una altra, han anat racionalitzant la barbàrie’, expliquen.
Després de la ràtzia, la resurrecció
En Josep Dalmau va ser a la plaça tot el matí. Va participar en l’esmorzar –entrepans de botifarra–– i va ajudar a preparar l’arròs. ‘L’ambient era alegre. La plaça era plena. Es va celebrar un bateig i tot’, relata. Tanmateix, poc abans de l’arriba dels antiavalots, va anar-se’n a casa: ‘Només va ser mitja hora, però quan vaig tornar tot era de cap per avall.’
Les restes de l’arrossada popular (fotografia: Joan Ribot)
No va veure cap agent. Dalmau va entrar a la plaça pel carrer del Pont. ‘El primer que em vaig trobar va ser en Nadal, a terra. Els serveis mèdics l’atenien amb oxigen. Vaig caminar una mica més… Hi havia histèria. Molta gent amb els ulls vermells i tossint. Tenien problemes per a respirar. Un d’ells era el meu fill. Les taules estaven tombades i les cadires escampades per tota la plaça’, explica.
Quan torna a veure la càrrega en un vídeo, Dalmau diu diverses vegades que no és el més indicat per parlar-ne: ‘Jo no hi era. Però els qui som una mica vells i conservem la memòria això ja ho hem viscut. Ja sabem quina mala llet gasten aquesta gent.’
Primera càrrega de la Guàrdia Civil (fotografia: Joan-Pau Ferré)
A tres quarts de cinc de la tarda van arribar els primers periodistes, també gent de la rodalia que volia veure què havia passat. En aquell moment, es va retirar la bandera espanyola del balcó de l’ajuntament. ‘Ens havien demanat per activa i per passiva que poséssim la bandera. I ho vam fer. Però després d’haver rebut el seu agraïment, vam decidir de despenjar-la per sempre més’, diu la tinent de batlle.
La gent continuava a la plaça. Van passar les hores i es va improvisar una castanyada. ‘La gent es podia haver tancat a casa. Ensopida, trista, ferida… Però no. No podien guanyar’, diu Dalmau. Van fer brases i l’olor de torrat va camuflar els rastres del gas. Eren gairebé les vuit del vespre. El cel enfosquia. Poc després, dins l’ajuntament, es van començar obrir els sobres. 376 vots, concretament.
El recompte dels vots del referèndum (fotografia: Joan-Pau Ferré)
A un quart de nou, ja a la llum de la lluna, Jaume Mas va agafar un megàfon. La plaça era plena i hi havia cert nerviosisme. Mas es va acostar l’aparell a la boca i va dir: ‘Vots nuls, dos; vots en blanc, dos; no, vuit; sí, tres-cents seixanta-quatre.’ Quatre hores després dels cops, les empentes i les vexacions, la plaça va esclatar d’alegria.
L’endemà, la placa de la plaça Constitucional va aparèixer guixada amb esprai. A sobre, en plena façana d’una casa, s’hi podia llegir: ‘Plaça 1 d’octubre.’ L’ajuntament no va parar de rebre trucades de solidaritat. Els periodistes perseguien els veïns pels carrers. L’ANC de Vilablareix, el poble veí, va proposar de fer un acte de suport al vespre. La convocatòria va córrer per la xarxa i l’acte es va acabar convertint gairebé en un pelegrinatge. Les carreteres estaven col·lapsades. No es podia accedir a Aiguaviva, els vorals eren plens de cotxes aparcats. Deu mil persones es van congregar al poble.
Primera càrrega de la Guàrdia Civil (fotografia: Joan-Pau Ferré)
Per què Aiguaviva?
Aiguaviva té 775 habitants. Al voltant hi ha l’aeroport, cinc polígons i uns quilòmetres més al nord, Girona. Per què la Guàrdia Civil va decidir de reprimir el poble? ‘Aquí es van atrevir. És una vila petita i sabien que podien arrasar’, diu Dalmau. La primera tinent de batlle ho comparteix. ‘Ni tenim cap polític conegut, ni havia de venir cap famós a votar… Som petits i una víctima fàcil.’
Primera càrrega de la Guàrdia Civil (fotografia: Joan-Pau Ferré)
Ningú no sap si els agents que van protagonitzar la ràtzia havien participat abans en alguna càrrega del Gironès. Tampoc no se sap d’on van sortir. ‘Van entrar per la carretera de Girona, que és on hi ha la caserna més pròxima, però no sabem del cert d’on venien. Aquells dies, molts guàrdies civils van dormir a l’aeroport… I no eren precisament agents de duanes’, diu Vives.
Els veïns sospiten que els agents van rebre alguna mena d’informació abans d’atacar Aiguaviva. ‘Sabien què feien. Van arribar quan hi havia menys gent a la plaça i coneixien perfectament els accessos a la plaça. Si haguessin vingut una hora abans, haurien topat amb dues-centes persones. Potser la història hauria estat diferent’, explica Dalmau.
Querella per tortures i lesions
Els ajuntaments d’Aiguaviva, Sant Julià de Ramis i Girona han presentat una querella conjunta per delictes de tortures i lesions que ha estat admesa a tràmit. La querella adjunta més de dues-centes denúncies de víctimes de la violència. Totes elles han declarat al jutjat i les han visitades metges forenses. Ara van identificant els agents que van participar en les càrregues.
Jaume Mas, un dels denunciants
Mas és un dels denunciants i lamenta l’actitud hostil de la jutgessa durant la declaració: ‘No parava de preguntar-me què fèiem davant l’ajuntament, per què hi érem i si vam oposar resistència.’ Diu que encara no sap si els antiavalotss que van actuar eren de la Guàrdia Civil.
—No eren guàrdies civils?
—Els vam demanar de manera reiterada que s’identifiquessin i no ho van fer.
—Però portaven l’uniforme i el número…
—Jo també em puc vestir d’antiavalots i posar-me un número identificatiu.
—Voleu dir que anaven disfressats?
—És possible. No van dir res, van carregar i ens van robar l’urna.
Mas diu que no confia en la justícia espanyola, però sap que ara mateix passar pels seus tribunals és l’única manera d’arribar algun dia al Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH).
—Què voleu aconseguir amb la denúncia?
—Demostrar què ha passat. Han apallissat gent pacífica i han fet servir mètodes repressius propis d’una dictadura. Han passat per alt la seva legalitat i això ha de tenir conseqüències.
Els veïns d’Aiguaviva que han participat en aquest reportatge: Joan-Pau Ferré, Joan Ribot, Josep Dalmau, Jaume Mas, Dolors Vall-llosera i Marta Vives.
Més informació:
Guàrdies civils acarnissats en pobles petits
VILAWEB
Taques negres. Una, dues, tres… Passen de la quarantena. Avancen a pas militar i prenen forma humana. Porten cascs, escuts, porres i bastons. Són gairebé les quatre de la tarda. Després d’un matí de falses alarmes, l’amenaça esdevé real. Els agents de la Guàrdia Civil fan picar les porres contra els escuts. Pam-pam-pam… Les ràtzies per les urnes han arrasat abans Sant Julià de Ramis i part de Girona. Aiguaviva és la pròxima víctima. Pam-pam-pam… Els cops ressonen contra els murs de l’ajuntament i la parròquia de Sant Joan. Els agents han vingut amb ganes d’acarnissar-se.
A la plaça Constitucional –ara U d’Octubre–, una cinquantena de veïns fan una arrossada popular davant l’ajuntament. L’ambient és festiu. Plats plens, vi, cava i somriures. Però l’alegria es tenyeix de negre. El carrer del Pont comença a escopir agents antiavalots. Un, dos, tres… Els veïns corren cap a l’entrada de l’ajuntament per blocar-ne l’accés. Alcen els braços i criden: ‘Votarem! Votarem!’ Els agents es distribueixen ‘com si fossin una legió romana’, assegura Jaume Mas, veí del poble. Aixequen els escuts i ocupen la plaça de banda a banda. Aparten cadires i taules amb agressivitat.
Votants i guàrdies civils es miren als ulls. Mas i altres veïns demanen als agents que s’identifiquin i que mostrin l’ordre judicial per a entrar a l’ajuntament. Silenci… Ho tornen a repetir. Silenci… Alguns agents proven d’avançar rere l’escut. ‘Identifiqueu-vos!’, torna a cridar Mas. Ningú no respon. ‘No vam tenir temps de demanar-ho una quarta vegada. Algú, no sabem qui, va donar l’ordre’, explica. El silenci es transforma en un caos de crits, empentes amb escuts i porres volant per sobre dels caps.
La primera víctima és Josep Maria Nadal, ex-rector de la Universitat de Girona i germà de Joaquim Nadal. Els antiavalots el tiren a terra. L’aparten de la multitud i li donen cops. El piquen amb les porres i el trepitgen. Dos agents l’arrosseguen pel carrer del Pont. Nadal acaba hospitalitzat al Josep Trueta. A la plaça, la ràbia i la impotència resisteixen el primer envit dels guàrdies civils. ‘Assassins! Truqueu a les ambulàncies!’, criden diversos veïns des de les escales de la parròquia.
Una desena de persones bloquen les portes de fusta de l’ajuntament. La primera tinent de batlle, Marta Vives, observa l’escena des d’una finestra del consistori. Només un enreixat la separa dels antiavalots: ‘Era impossible parlar-hi. Venien encegats a fer mal. Volien emportar-se l’urna, fos com fos.’ Els agents encerclen les portes. La negror agafa un veí i el fa desaparèixer. Cops de porra a l’esquena, cops de puny… Una agent dels Mossos prova d’evitar la pallissa, però la brutalitat la menysté.
L’ajuntament resisteix fins que la Guàrdia Civil dispara gas lacrimogen amb un esprai. La primera bromada química no dissol els concentrats. Els veïns acoten el cap i intenten tancar les portes. ‘Estàvem pendents de barrar-los els pas. No sabíem què passava. Era una olor estranya… Però a la segona ruixada vaig notar de seguida l’ofec i el plor. Em vaig desorientar’, explica Mas. Els agents aprofiten l’atordiment del gas per avançar i entrar en tromba. No hi ha misericòrdia. Aprofiten la superioritat física per acarnissar-se i empenyen la gent al fons de la plaça.
‘Marta, tanca la porta. Que la trenquin’
Dins l’ajuntament, hi ha nervis i estossecs per culpa del gas. Rere les portes de fusta, hi ha una segona porta de vidre automàtica. ‘Marta, tanca la porta!’, exclama un noi que no vol ser identificat. La tinent de batlle la desactiva. Els agents atonyinen els veïns que protegeixen l’entrada. Un d’ells és esclafat contra una paret a cops d’escut. Un antiavalots mira d’obrir la porta amb les mans, però se’n desdiu i se’n va. ‘Tanca-la, tanca-la, Marta –repeteix el noi–. Si volen entrar, que la trenquin.’
Els guàrdies civils s’aparten de la porta i s’afegeixen al cordó que controla la plaça. Són vint segons de calma en què s’esdevé aquesta conversa:
—Noi: Marta, ens l’emportem [en referència a l’urna]?
—Marta Vives: No, tranquil, està solucionat.
El noi tus amb força dues vegades.
—M. V.: No hi ha res a dins.
Per la porta, apareix un home amb boina, és un dels comandants de l’operatiu. No ho sap, però ell i els seus homes són a punt de ser humiliats. L’enginy, aquesta vegada, venç la violència. L’urna d’Aiguaviva és plena de sobre buits. Un veí ha salvat els vots abans de la càrrega. Els ha tret per la porta del darrere i els ha amagat al maleter d’un cotxe. La ràtzia no ha servit per a res. ‘Vaig patir tota la tarda. Els veia tornant al poble, enfurismats, perquè s’havien adonat de l’engany’, explica Vives.
El comandament posa les mans sobre la porta, on hi ha serigrafiat l’escut del poble, i l’obre amb fúria. Els vidres espeteguen. ‘Vinga!’, crida el comandament. Llavors una desena d’agents entren a l’ajuntament. Quatre van de paisà. Un que porta ulleres de sol exigeix als membres de la mesa que s’identifiquin i li donin els DNI. Dos es dirigeixen directament a l’urna, però en comptes d’agafar-la, fan veure que forcegen per aconseguir-la. Un tercer ho enregistra amb una càmera. ‘Eh, eh, eh, espera’t’, crida un d’ells. ‘Van muntar un teatre vergonyós davant nostre mentre ens tenien acorralats’, explica Vives.
Un guàrdia civil reclama al noi el mòbil amb què ha enregistrat l’entrada, però ell fuig escales amunt. Al primer pis del consistori, amaga el telèfon entre la paperassa d’un despatx. Els agents l’atrapen i li exigeixen de males maneres el dispositiu. Ell diu que l’ha perdut mentre corria i que no sap on és. Un antiavalots l’immobilitza pel coll i l’arrossega escales avall. Un segon agent, perquè les cames no li piquin amb els graons, li dóna puntades de peu. Finalment el treuen de l’ajuntament i el tiren a terra, a la plaça.
Poc després, els guàrdies civils abandonen el consistori. S’emporten paperetes i l’urna sense els vots dins d’una bossa d’escombraries. ‘Ens van rebentar una fusta de l’entrada. No sabem per què. I ens van requisar un portàtil, el primer que van trobar… Encara no l’hem recuperat’, denuncia la tinent de batlle. Vives també explica que un dels agents de paisà va sortir del consistori fent veure que havia estat detingut. ‘Anava amb els braços alçats i encreuats’, diu.
Els agents marxen pel carrer del Pont, el mateix pel qual han accedit a la plaça. El cordó que conté els veïns es desfà i es converteix en una formació d’escuts que camina de recules. La gent els escridassa i els segueix fins a l’entrada del carreró, on dos Mossos d’Esquadra aturen la multitud. L’operació ha durat poc menys de quinze minuts. Els guàrdies civils esquiven un cotxe vermell al final del carrer del Pont entre crits de ‘viva España’. No hi paren atenció. Com a molt, li donen algun cop. Al maleter, però, hi ha allò que cercaven: els vots del referèndum.
Les cases refugi
En Joan Ribot viu al costat de l’ajuntament. Durant les càrregues, casa seva es va convertir en un refugi per als ferits i els afectats pel gas. Ara al balcó hi té penjada una pancarta de ‘llibertat presos polítics’ i un llaç groc. ‘Jo era aquí [assenyala el mig de la plaça] quan va passar tot. Feia fotografies de l’arrossada, quan van arribar. Vaig sentir una barreja de coses: sorpresa, por, impotència…’, explica. A ell no el van agredir, però diu que emocionalment sí que va quedar afectat: ‘Un mes després, encara tenia angoixa. Hi pensava i em feia mal ‘estómac.’ Tampoc no hi ajudava que, dies després de l’1-O, encara tingués racons de casa impregnats amb l’olor del gas.
Quan la Guàrdia Civil va carregar contra els veïns, la multitud va retrocedir. La porta de casa de Ribot era el primer lloc segur on es podien resguardar. Diversos afectats pel gas, entre els quals Jaume Mas, van rebre les primeres cures a la sala d’estar: aigua per a fregar-se la cara i un lloc on seure i recuperar l’alè. El veí recorda el cas d’un noi que es va quedar assegut en una cadira durant més de mitja hora. ‘Estava quiet, catatònic. Suposo que necessitava assimilar la bestialitat.’
A l’altra banda de la plaça, Dolors Vall-llosera també va convertir casa seva en un refugi improvisat per a les víctimes. ‘Diverses persones van entrar-hi per culpa de les empentes i cops dels policies’, explica. De fet, ella va acollir el noi a qui la Guàrdia Civil va estrangular dins l’ajuntament. Quan el van tirar fora a la plaça, va arribar gairebé fins al llindar de la porta de Vall-llosera, que li va oferir un lloc al sofà. ‘No deixava de plorar.’
Però el refugi gairebé es converteix en una trinxera. ‘Un agent es va plantar a la porta i em va dir: “Sortiu d’aquí dins.” I jo li vaig respondre que no pensava sortir d’enlloc. “Això és casa meva. No hi poseu els peus, que us denunciaré.” Quan va sentir això, va fer uns passos enrere.’ Minuts després, quan els antiavalots ja se n’havien anat, van arribar els serveis d’emergència a la plaça. Els ferits van ser atesos en tres ambulàncies del SEM. Una desena de veïns van ser derivats a centres hospitalaris.
Els nens d’Aiguaviva
Mentre els veïns escuraven els plats d’arròs, bona part de la mainada s’entretenia mirant Ice Age a ca la Neus, un centre social situat just davant l’ajuntament. Elisabet Rupià, una de les mares, va entrar-hi poc abans de les càrregues. ‘Vaig començar a sentir sorolls i em vaig adonar que eren ells. I en aquell moment es va acabar la pel·lícula. La meva obsessió era protegir els nens. “Som al cinema”, vaig cridar. I vaig tancar totes les finestres i les portes’, relata.
Rupià no veia què passava fora, però diu que es guiava per les veus que coneixia i pel que veia per una escletxa de la porta principal. ‘Era com una pel·lícula de terror.’. Per l’escletxa només albirava les cames de dues veïnes. Eren la seva referència per a entendre el perill que corrien: ‘Protegien la porta perquè sabien que dins hi havia els nens… Però, de cop i volta, van desaparèixer. Em vaig adonar que érem a primera línia… Buf!’
Mentre cercaven un altre film, va distribuir els infants per la sala per evitar que prenguessin mal si els antiavalots esbotzaven la porta. També va trucar al 112 per avisar els bombers: ‘Els vaig dir que veia fum a l’Ajuntament d’Aiguaviva. Quan em van passar amb els bombers… “Mireu, nois, jo no veig fum enlloc, però ens estan atonyinant de mala manera i necessitem la vostra ajuda”.’
La ràtzia va durar només uns minuts, però diu que se li van fer eterns: ‘Jo no coneixia tots els nens, però el meu fill em va mirar als ulls i es va adonar que fora passava alguna cosa.’ Dins la sala, Rupià animava les criatures a cridar perquè s’oblidessin del soroll de les càrregues. ‘Tenim els pares més forts del món’ o ‘a Aiguaviva som de pagès’, eren alguns dels crits.
En algun moment, diu que va sentir uns cops a la porta de darrere del centre: ‘No sabia si obrir o no. No tenia ni idea què em podia trobar.’ A la plaça, els antiavalots continuaven reprimint els veïns. Rupià va dubtar, però va acabar obrint. A l’altra banda, hi havia una mare que s’emportava més nens cap a casa. Les criatures que jugaven a la pista esportiva havien vist com la Guàrdia Civil desfilava en pas marcial cap al centre del poble.
‘I després es va acabar tot. La porta principal es va obrir i va entrar un nen. Es va acostar a un altre i li va dir: “Al teu pare li han donat una pallissa.” Li vaig dir que callés. Volia preservar la tranquil·litat, però també van entrar adults amb els ulls vermells i plorosos. Els nens demanaven: “Que heu plorat? Què ha passat?” Va arribar un moment que no els podia aguantar més a la sala. Vaig consultar una mare que és psicopedagoga i després els vaig deixar sortir.’
A l’escola d’Aiguaviva, el primer dia de classe després del referèndum el van dedicar a parlar de violència i repressió. Diversos pares coincideixen que la brutalitat de la Guàrdia Civil ha afectat els seus fills, sobretot els més petits. ‘Els grans, d’una manera o d’una altra, han anat racionalitzant la barbàrie’, expliquen.
Després de la ràtzia, la resurrecció
En Josep Dalmau va ser a la plaça tot el matí. Va participar en l’esmorzar –entrepans de botifarra–– i va ajudar a preparar l’arròs. ‘L’ambient era alegre. La plaça era plena. Es va celebrar un bateig i tot’, relata. Tanmateix, poc abans de l’arriba dels antiavalots, va anar-se’n a casa: ‘Només va ser mitja hora, però quan vaig tornar tot era de cap per avall.’
No va veure cap agent. Dalmau va entrar a la plaça pel carrer del Pont. ‘El primer que em vaig trobar va ser en Nadal, a terra. Els serveis mèdics l’atenien amb oxigen. Vaig caminar una mica més… Hi havia histèria. Molta gent amb els ulls vermells i tossint. Tenien problemes per a respirar. Un d’ells era el meu fill. Les taules estaven tombades i les cadires escampades per tota la plaça’, explica.
Quan torna a veure la càrrega en un vídeo, Dalmau diu diverses vegades que no és el més indicat per parlar-ne: ‘Jo no hi era. Però els qui som una mica vells i conservem la memòria això ja ho hem viscut. Ja sabem quina mala llet gasten aquesta gent.’
A tres quarts de cinc de la tarda van arribar els primers periodistes, també gent de la rodalia que volia veure què havia passat. En aquell moment, es va retirar la bandera espanyola del balcó de l’ajuntament. ‘Ens havien demanat per activa i per passiva que poséssim la bandera. I ho vam fer. Però després d’haver rebut el seu agraïment, vam decidir de despenjar-la per sempre més’, diu la tinent de batlle.
La gent continuava a la plaça. Van passar les hores i es va improvisar una castanyada. ‘La gent es podia haver tancat a casa. Ensopida, trista, ferida… Però no. No podien guanyar’, diu Dalmau. Van fer brases i l’olor de torrat va camuflar els rastres del gas. Eren gairebé les vuit del vespre. El cel enfosquia. Poc després, dins l’ajuntament, es van començar obrir els sobres. 376 vots, concretament.
A un quart de nou, ja a la llum de la lluna, Jaume Mas va agafar un megàfon. La plaça era plena i hi havia cert nerviosisme. Mas es va acostar l’aparell a la boca i va dir: ‘Vots nuls, dos; vots en blanc, dos; no, vuit; sí, tres-cents seixanta-quatre.’ Quatre hores després dels cops, les empentes i les vexacions, la plaça va esclatar d’alegria.
L’endemà, la placa de la plaça Constitucional va aparèixer guixada amb esprai. A sobre, en plena façana d’una casa, s’hi podia llegir: ‘Plaça 1 d’octubre.’ L’ajuntament no va parar de rebre trucades de solidaritat. Els periodistes perseguien els veïns pels carrers. L’ANC de Vilablareix, el poble veí, va proposar de fer un acte de suport al vespre. La convocatòria va córrer per la xarxa i l’acte es va acabar convertint gairebé en un pelegrinatge. Les carreteres estaven col·lapsades. No es podia accedir a Aiguaviva, els vorals eren plens de cotxes aparcats. Deu mil persones es van congregar al poble.
Per què Aiguaviva?
Aiguaviva té 775 habitants. Al voltant hi ha l’aeroport, cinc polígons i uns quilòmetres més al nord, Girona. Per què la Guàrdia Civil va decidir de reprimir el poble? ‘Aquí es van atrevir. És una vila petita i sabien que podien arrasar’, diu Dalmau. La primera tinent de batlle ho comparteix. ‘Ni tenim cap polític conegut, ni havia de venir cap famós a votar… Som petits i una víctima fàcil.’
Ningú no sap si els agents que van protagonitzar la ràtzia havien participat abans en alguna càrrega del Gironès. Tampoc no se sap d’on van sortir. ‘Van entrar per la carretera de Girona, que és on hi ha la caserna més pròxima, però no sabem del cert d’on venien. Aquells dies, molts guàrdies civils van dormir a l’aeroport… I no eren precisament agents de duanes’, diu Vives.
Els veïns sospiten que els agents van rebre alguna mena d’informació abans d’atacar Aiguaviva. ‘Sabien què feien. Van arribar quan hi havia menys gent a la plaça i coneixien perfectament els accessos a la plaça. Si haguessin vingut una hora abans, haurien topat amb dues-centes persones. Potser la història hauria estat diferent’, explica Dalmau.
Querella per tortures i lesions
Els ajuntaments d’Aiguaviva, Sant Julià de Ramis i Girona han presentat una querella conjunta per delictes de tortures i lesions que ha estat admesa a tràmit. La querella adjunta més de dues-centes denúncies de víctimes de la violència. Totes elles han declarat al jutjat i les han visitades metges forenses. Ara van identificant els agents que van participar en les càrregues.
Mas és un dels denunciants i lamenta l’actitud hostil de la jutgessa durant la declaració: ‘No parava de preguntar-me què fèiem davant l’ajuntament, per què hi érem i si vam oposar resistència.’ Diu que encara no sap si els antiavalotss que van actuar eren de la Guàrdia Civil.
—No eren guàrdies civils?
—Els vam demanar de manera reiterada que s’identifiquessin i no ho van fer.
—Però portaven l’uniforme i el número…
—Jo també em puc vestir d’antiavalots i posar-me un número identificatiu.
—Voleu dir que anaven disfressats?
—És possible. No van dir res, van carregar i ens van robar l’urna.
Mas diu que no confia en la justícia espanyola, però sap que ara mateix passar pels seus tribunals és l’única manera d’arribar algun dia al Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH).
—Què voleu aconseguir amb la denúncia?
—Demostrar què ha passat. Han apallissat gent pacífica i han fet servir mètodes repressius propis d’una dictadura. Han passat per alt la seva legalitat i això ha de tenir conseqüències.
Més informació:
Guàrdies civils acarnissats en pobles petits
VILAWEB
dissabte, 29 de setembre del 2018
PRIMER D'OCTUBRE DE 2017 Ni oblit ni perdó
Inauguració de la Travessia Primer d'Octubre
Dilluns, 1 d'octubre a 2/4 de 9 Vilobí d'Onyar (la Selva)
dissabte, 27 de gener del 2018
RECUPEREM EL GOVERN! Dimarts, 30 de gener del 2018
Sortirem, com sempre del camp de futbol de Vilobí. A les 12:30 per arribar amb temps al Parlament.
Feu-na molta difusió!!! Hem de ser molts!! Gràcies!
Visca la República!
dijous, 21 de desembre del 2017
Resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya, 21 de desembre del 2017
MUNICIPI DE VILOBÍ, SALITJA I SANT DALMAI
TOTAL PARTICIPACIÓ: 89,15%
VOTS PER PARTITS:
JUNTS X CATALUNYA 1028
ESQUERRA REPUBLICANA 409
CIUDADANO'S 289
CUP 103
PARTIT SOCIALISTA 81
EN COMÚ PODEM 64
PARTIDO POPULAR 33
TOTAL PARTICIPACIÓ: 89,15%
VOTS PER PARTITS:
JUNTS X CATALUNYA 1028
ESQUERRA REPUBLICANA 409
CIUDADANO'S 289
CUP 103
PARTIT SOCIALISTA 81
EN COMÚ PODEM 64
PARTIDO POPULAR 33
dissabte, 7 d’octubre del 2017
AIGUAVIVA
“Viva España, viva España” cantaven els agents mentre atonyinaven alguns dels veïns del poble que tenien al davant
Els veïns del poble amb les mans enlaire davant els agents de la policia. Foto: JOAN-PAU FERRÉ.
LLUÍS SIMON - PERIODISTA
De tots els lamentables episodis de diumenge, el que em va tocar més de prop va ser l’ocupació gairebé militar i infame d’Aiguaviva, vila del meu pare i dels meus avis i on tinc molts familiars. Tothom ja ho ha vist. L’entrada de les tropes imperialsva tenir lloc a la menuda plaça de l’Ajuntament, un indret lligat a la meva infància. M’hi recordo saltant i fent el boig durant la festa major o en àpats familiars amb cosins i germans. Ara, per bé o per mal, aquesta plaça sempre serà la de l’1 d’octubre i la de la dignitat d’un poble que, per molt petit que sigui, es va alçar contra tot un estat.
Quan em van arribar les imatges i els vídeos de l’escena al mòbil en directe me’n vaig fer creus. Des del febrer del 1939, quan l’exèrcit franquista va entrar al poble per ocupar-lo i per perseguir i atrapar els republicans, no s’havia vist una operació d’aquest abast. Per què van escollir Aiguaviva? Era a la babalà? Hi ha teories per a tot, però tal volta els hereus del franquisme encara tenen apuntat que precisament aquesta vila, que ara té uns 800 habitants però que en tenia poc més de 300 quan jo era petit, va ser un dels centres més actius de la resistència durant la guerra amb un comitè que va expropiar l’església i la va convertir en un gran magatzem republicà.
Diumenge la gent d’Aiguaviva, que era a la plaça celebrant una festa per la democràcia, no va tenir por com en el maleït 1939. Durant la guerra, el meu avi i molts més es va escapar just a temps, si no ara potser no estaríeu llegint això. Diumenge, en canvi, menys de cent persones es va plantar davant d’aquell nou exèrcit per defensar l’urna, no només una urna sinó el símbol de la nostra preuada llibertat. Grans i joves, homes i dones, van rebre cops de porra, un bon grapat d’hòsties i gas lacrimogen per agents armats fins a les dents que tenien l’estúpida ordre d’entrar a l’ajuntament a qualsevol preu encara que fos passant per sobre dels veïns que dinaven a la plaça, contravenint la proporcionalitat que fins i tot els jutges espanyols i els seus càrrecs superiors els havien recomanat.
“Viva España, viva España! cantaven mentre atonyinaven, entre d’altres, Pep Nadal, exrector de la Universitat de Girona, com si estiguessin celebrant un gol de la seva selecció sense saber que a diferència del 1939 no tenien cap possibilitat de victòria. Aiguaviva, sempre discreta i acollidora, és i serà sempre un símbol de la nostra resistència democràtica. Per això, l’endemà de la infame invasió es va fer l’acte més multitudinari de la història del poble des de l’arribada, em diuen, de la verge de Fàtima el 1956. Milers i milers de persones de totes les comarques gironines van protestar contra una acció miserable que deixarà una petjada inesborrable, sigui quin sigui el futur del nostre país.
De moment, continua la misèria moral. Els veïns que es van alçar amb les mans enlaire i que van ser atonyinats no seran escoltats per la justícia espanyola que considera que l’acció dels policies no mereix ni tan sols una investigació. “Van fer bé la seva feina i van ser professionals”, ens diuen. I mentre ens escupen aquestes paraules a la cara es pregunten també per què coi volem la independència. Aquest és el nivell. Ànims a tots.
L'ESPORTIU
L’ENTREVISTA
Josep Maria Nadal: “Em dol que Cercas justifiqui la violència quan d’ell vaig aprendre a no justificar-la”
Exrector i professor de la Universitat de Girona, catedràtic i doctor en filologia catalana
Josep Maria Nadal, al centre de Girona / DAVID BORRAT
MARTA COSTA-PAU
Assegura que no va sentir cap dolor mentre rebia violents cops de porra per tot el cos, ni quan els agents de la Guàrdia Civil el van tirar a terra i el van arrossegar uns metres, ni quan el trepitjaven deliberadament amb les seves botes, ni quan, sense forces per aixecar-se, es va quedar blanc i s’ofegava. Josep Maria Nadal, exrector de la Universitat de Girona, professor i catedràtic de filologia catalana, explica que el dolor el va sentir just quan els guàrdies civils abandonaven el col·legi electoral d’Aiguaviva amb crits de “ ¡Viva España! ” De l’1 d’octubre encara li queden marques al cos, però no li dol tant el mal físic que va patir sinó el dany moral que li provoquen les veus que neguen o justifiquen les brutals càrregues policials d’aquell dia, com ara la de l’escriptor Javier Cercas, exprofessor de la UdG.
Cercas va dir que només hi va haver dos hospitalitzats de resultes de les càrregues policials de l’1 d’octubre. ¿Vostè, que va ser un dels nombrosos hospitalitzats aquell dia, li ha respost?
Del col·legi d’Aiguaviva jo vaig ser un dels hospitalitzats, però només d’aquest municipi ja en vam ser set, d’hospitalitzats. Per això li pregunto a Cercas: “Com pots dir això? Pots estar contra la independència, però no mentir per defensar unes idees”. Dient això, Cercas està agredint més de 2 milions de persones.
Continuen sent amics?
Hem sigut molt amics. Ara fa temps que no ens veiem i no sé si encara ho som. El que sí que sé és que ara no el respecto. D’ell m’han sabut greu moltes coses. Sobretot una, perquè em demostra que no ha sigut una persona honesta, i és el fet que ell ara justifiqui l’actuació de l’1 d’octubre, quan va ser ell qui em va ensenyar que la violència física mai està justificada. Jo era dels que intentava entendre les actuacions d’ETA, com ho van fer alguns que van ser ministres d’Aznar i que anys abans havien sigut de Bandera Roja i havien brindat quan la banda terrorista va assassinar Carrero Blanco. Cercas em deia que no guanyaríem cap batalla fins que no admetéssim que ens equivocàvem justificant la violència. Em va fer canviar, i el dia que a la Universitat de Girona vam fer un minut de silenci contra un atemptat d’ETA mentre un grup de gent amb la cara coberta ens escridassaven, Cercas em va dedicar un article elogiant aquella acció. Per això ara em dol la seva postura. I també el fet que digui que el que passa a Catalunya és una guerra entre rics i pobres, perquè s’ho inventa per atacar determinades coses.
Què recorda de l’1 d’octubre?
A Aiguaviva havíem organitzat un dinar col·lectiu a la plaça i just quan acabàvem ens van avisar que s’acostaven diversos furgons de la Guàrdia Civil. Ens vam concentrar davant la porta del col·legi i ens vam posar amb les mans enlaire, però ells van començar a trencar la barrera que havíem fet clavant-nos cops de porra i tirant gas a la cara de la gent. A mi em van agafar, em van fer caure a terra i em van apallissar, primer amb les porres horitzontals, després amb la punta, com si em punxessin. En aquell moment el mal no existia. No sé si per l’adrenalina o la mala llet... Fins al cap d’una estona, quan ells ja havien marxat, no vaig notar que em feia mal a tot arreu. L’endemà tenia el peu morat, perquè una de les coses que feien era trepitjar-nos amb les botes.
Però vàreu aconseguir salvar l’urna.
Jo no ho vaig veure, perquè se’m van endur en ambulància a l’hospital, on vaig estar ingressat fins a les dues de la matinada. Però sé que van entrar i es van endur, com si fos un gran tresor, una urna plena de sobres buits. L’urna de debò ja l’havíem amagada. Això els devia cabrejar molt, perquè van fer el ridícul. Com els va cabrejar el fet de veure que el president Puigdemont els torejava com si fos James Bond i aconseguia votar en un altre col·legi mentre ells sabotejaven el que li corresponia per votar, o el fet de veure que aquell dia hi havia urnes i paperetes.
¿Creu que la por frenarà el pas endavant que part dels ciutadans reclamen per declarar la independència?
Sincerament, penso que no. Hi ha potser una certa por a una crisi econòmica, però la por a la Guàrdia Civil, a les porres, a l’agressió... ja no hi és. La gent ha descobert que si et peguen i estàs amb els braços enlaire, tu reps una pallissa però els que et peguen en reben deu, perquè tot el món veu que són salvatges. Crec que aquesta actitud pacífica es mantindrà. És el que ens fa forts. El que sí que ha quedat clar, perquè ens ho han dit, és que no som espanyols. Quan la gent crida “ ¡A por ellos! ” estan dient que nosaltres som ellos, és a dir, no som dels seus. Ara 2,5 milions de catalans o més ja no ens sentim espanyols, i una part de la població catalana que se sent espanyola està sent substituïda per generacions que pugen i en què no tots se senten espanyols.
¿Li ha sorprès la resposta dels estudiants amb les mobilitzacions d’aquests dies?
És evident que som on som perquè la gent jove s’hi ha bolcat. La seva capacitat organitzativa, amb l’ajut de les xarxes socials, ha sigut espectacular i ha sigut clau en l’èxit de la logística del referèndum. Amb els estudiants, exactament el mateix. Amb radicalitat, però amb maduresa, han sortit massivament al carrer. També vull destacar el paper de la CUP, que ha demostrat que és més madura del que ens pensàvem. L’últim discurs de l’Anna Gabriel ha sigut dels millors que s’han fet al Parlament. També van demostrar maduresa el dia que la Policia Nacional va voler entrar a la seva seu i van fer un cordó per protegir els agents i evitar actes de violència.
Com a professor, què pensa quan s’acusa les escoles d’adoctrinar els alumnes per odiar Espanya?
Si García Albiol vol fer creure als espanyols que ensinistrem nens a odiar Espanya és perquè vol que els espanyols ens odiïn. Quan alguns espanyols surten al carrer i criden “ ¡A por ellos! ”, els culpables no són els que ho criden. Els culpables són García Albiol, Arrimadas, Rivera, Rajoy... Són els que obliguen aquella gent a odiar-nos. Algun dia hauran de respondre d’aquest atiament de l’odi.
ARA
LLUÍS SIMON - PERIODISTA
De tots els lamentables episodis de diumenge, el que em va tocar més de prop va ser l’ocupació gairebé militar i infame d’Aiguaviva, vila del meu pare i dels meus avis i on tinc molts familiars. Tothom ja ho ha vist. L’entrada de les tropes imperialsva tenir lloc a la menuda plaça de l’Ajuntament, un indret lligat a la meva infància. M’hi recordo saltant i fent el boig durant la festa major o en àpats familiars amb cosins i germans. Ara, per bé o per mal, aquesta plaça sempre serà la de l’1 d’octubre i la de la dignitat d’un poble que, per molt petit que sigui, es va alçar contra tot un estat.
Quan em van arribar les imatges i els vídeos de l’escena al mòbil en directe me’n vaig fer creus. Des del febrer del 1939, quan l’exèrcit franquista va entrar al poble per ocupar-lo i per perseguir i atrapar els republicans, no s’havia vist una operació d’aquest abast. Per què van escollir Aiguaviva? Era a la babalà? Hi ha teories per a tot, però tal volta els hereus del franquisme encara tenen apuntat que precisament aquesta vila, que ara té uns 800 habitants però que en tenia poc més de 300 quan jo era petit, va ser un dels centres més actius de la resistència durant la guerra amb un comitè que va expropiar l’església i la va convertir en un gran magatzem republicà.
Diumenge la gent d’Aiguaviva, que era a la plaça celebrant una festa per la democràcia, no va tenir por com en el maleït 1939. Durant la guerra, el meu avi i molts més es va escapar just a temps, si no ara potser no estaríeu llegint això. Diumenge, en canvi, menys de cent persones es va plantar davant d’aquell nou exèrcit per defensar l’urna, no només una urna sinó el símbol de la nostra preuada llibertat. Grans i joves, homes i dones, van rebre cops de porra, un bon grapat d’hòsties i gas lacrimogen per agents armats fins a les dents que tenien l’estúpida ordre d’entrar a l’ajuntament a qualsevol preu encara que fos passant per sobre dels veïns que dinaven a la plaça, contravenint la proporcionalitat que fins i tot els jutges espanyols i els seus càrrecs superiors els havien recomanat.
“Viva España, viva España! cantaven mentre atonyinaven, entre d’altres, Pep Nadal, exrector de la Universitat de Girona, com si estiguessin celebrant un gol de la seva selecció sense saber que a diferència del 1939 no tenien cap possibilitat de victòria. Aiguaviva, sempre discreta i acollidora, és i serà sempre un símbol de la nostra resistència democràtica. Per això, l’endemà de la infame invasió es va fer l’acte més multitudinari de la història del poble des de l’arribada, em diuen, de la verge de Fàtima el 1956. Milers i milers de persones de totes les comarques gironines van protestar contra una acció miserable que deixarà una petjada inesborrable, sigui quin sigui el futur del nostre país.
De moment, continua la misèria moral. Els veïns que es van alçar amb les mans enlaire i que van ser atonyinats no seran escoltats per la justícia espanyola que considera que l’acció dels policies no mereix ni tan sols una investigació. “Van fer bé la seva feina i van ser professionals”, ens diuen. I mentre ens escupen aquestes paraules a la cara es pregunten també per què coi volem la independència. Aquest és el nivell. Ànims a tots.
L'ESPORTIU
L’ENTREVISTA
Josep Maria Nadal: “Em dol que Cercas justifiqui la violència quan d’ell vaig aprendre a no justificar-la”
Exrector i professor de la Universitat de Girona, catedràtic i doctor en filologia catalana
MARTA COSTA-PAU
Assegura que no va sentir cap dolor mentre rebia violents cops de porra per tot el cos, ni quan els agents de la Guàrdia Civil el van tirar a terra i el van arrossegar uns metres, ni quan el trepitjaven deliberadament amb les seves botes, ni quan, sense forces per aixecar-se, es va quedar blanc i s’ofegava. Josep Maria Nadal, exrector de la Universitat de Girona, professor i catedràtic de filologia catalana, explica que el dolor el va sentir just quan els guàrdies civils abandonaven el col·legi electoral d’Aiguaviva amb crits de “ ¡Viva España! ” De l’1 d’octubre encara li queden marques al cos, però no li dol tant el mal físic que va patir sinó el dany moral que li provoquen les veus que neguen o justifiquen les brutals càrregues policials d’aquell dia, com ara la de l’escriptor Javier Cercas, exprofessor de la UdG.
Cercas va dir que només hi va haver dos hospitalitzats de resultes de les càrregues policials de l’1 d’octubre. ¿Vostè, que va ser un dels nombrosos hospitalitzats aquell dia, li ha respost?
Del col·legi d’Aiguaviva jo vaig ser un dels hospitalitzats, però només d’aquest municipi ja en vam ser set, d’hospitalitzats. Per això li pregunto a Cercas: “Com pots dir això? Pots estar contra la independència, però no mentir per defensar unes idees”. Dient això, Cercas està agredint més de 2 milions de persones.
Continuen sent amics?
Hem sigut molt amics. Ara fa temps que no ens veiem i no sé si encara ho som. El que sí que sé és que ara no el respecto. D’ell m’han sabut greu moltes coses. Sobretot una, perquè em demostra que no ha sigut una persona honesta, i és el fet que ell ara justifiqui l’actuació de l’1 d’octubre, quan va ser ell qui em va ensenyar que la violència física mai està justificada. Jo era dels que intentava entendre les actuacions d’ETA, com ho van fer alguns que van ser ministres d’Aznar i que anys abans havien sigut de Bandera Roja i havien brindat quan la banda terrorista va assassinar Carrero Blanco. Cercas em deia que no guanyaríem cap batalla fins que no admetéssim que ens equivocàvem justificant la violència. Em va fer canviar, i el dia que a la Universitat de Girona vam fer un minut de silenci contra un atemptat d’ETA mentre un grup de gent amb la cara coberta ens escridassaven, Cercas em va dedicar un article elogiant aquella acció. Per això ara em dol la seva postura. I també el fet que digui que el que passa a Catalunya és una guerra entre rics i pobres, perquè s’ho inventa per atacar determinades coses.
Què recorda de l’1 d’octubre?
A Aiguaviva havíem organitzat un dinar col·lectiu a la plaça i just quan acabàvem ens van avisar que s’acostaven diversos furgons de la Guàrdia Civil. Ens vam concentrar davant la porta del col·legi i ens vam posar amb les mans enlaire, però ells van començar a trencar la barrera que havíem fet clavant-nos cops de porra i tirant gas a la cara de la gent. A mi em van agafar, em van fer caure a terra i em van apallissar, primer amb les porres horitzontals, després amb la punta, com si em punxessin. En aquell moment el mal no existia. No sé si per l’adrenalina o la mala llet... Fins al cap d’una estona, quan ells ja havien marxat, no vaig notar que em feia mal a tot arreu. L’endemà tenia el peu morat, perquè una de les coses que feien era trepitjar-nos amb les botes.
Però vàreu aconseguir salvar l’urna.
Jo no ho vaig veure, perquè se’m van endur en ambulància a l’hospital, on vaig estar ingressat fins a les dues de la matinada. Però sé que van entrar i es van endur, com si fos un gran tresor, una urna plena de sobres buits. L’urna de debò ja l’havíem amagada. Això els devia cabrejar molt, perquè van fer el ridícul. Com els va cabrejar el fet de veure que el president Puigdemont els torejava com si fos James Bond i aconseguia votar en un altre col·legi mentre ells sabotejaven el que li corresponia per votar, o el fet de veure que aquell dia hi havia urnes i paperetes.
¿Creu que la por frenarà el pas endavant que part dels ciutadans reclamen per declarar la independència?
Sincerament, penso que no. Hi ha potser una certa por a una crisi econòmica, però la por a la Guàrdia Civil, a les porres, a l’agressió... ja no hi és. La gent ha descobert que si et peguen i estàs amb els braços enlaire, tu reps una pallissa però els que et peguen en reben deu, perquè tot el món veu que són salvatges. Crec que aquesta actitud pacífica es mantindrà. És el que ens fa forts. El que sí que ha quedat clar, perquè ens ho han dit, és que no som espanyols. Quan la gent crida “ ¡A por ellos! ” estan dient que nosaltres som ellos, és a dir, no som dels seus. Ara 2,5 milions de catalans o més ja no ens sentim espanyols, i una part de la població catalana que se sent espanyola està sent substituïda per generacions que pugen i en què no tots se senten espanyols.
¿Li ha sorprès la resposta dels estudiants amb les mobilitzacions d’aquests dies?
És evident que som on som perquè la gent jove s’hi ha bolcat. La seva capacitat organitzativa, amb l’ajut de les xarxes socials, ha sigut espectacular i ha sigut clau en l’èxit de la logística del referèndum. Amb els estudiants, exactament el mateix. Amb radicalitat, però amb maduresa, han sortit massivament al carrer. També vull destacar el paper de la CUP, que ha demostrat que és més madura del que ens pensàvem. L’últim discurs de l’Anna Gabriel ha sigut dels millors que s’han fet al Parlament. També van demostrar maduresa el dia que la Policia Nacional va voler entrar a la seva seu i van fer un cordó per protegir els agents i evitar actes de violència.
Com a professor, què pensa quan s’acusa les escoles d’adoctrinar els alumnes per odiar Espanya?
Si García Albiol vol fer creure als espanyols que ensinistrem nens a odiar Espanya és perquè vol que els espanyols ens odiïn. Quan alguns espanyols surten al carrer i criden “ ¡A por ellos! ”, els culpables no són els que ho criden. Els culpables són García Albiol, Arrimadas, Rivera, Rajoy... Són els que obliguen aquella gent a odiar-nos. Algun dia hauran de respondre d’aquest atiament de l’odi.
ARA
diumenge, 1 d’octubre del 2017
REFERÈNDUM D'INDEPENDÈNCIA 1 OCTUBRE 2017
Resultat dels pobles de Vilobí d'Onyar, Salitja i Sant Dalmai
SÍ: 1.666 (96,36%)
NO: 38 (2,20%)
Blanc: 19 (1,10%)
Nul: 6 (0,35%)
TOTAL: 1.729 votants
SÍ: 1.666 (96,36%)
NO: 38 (2,20%)
Blanc: 19 (1,10%)
Nul: 6 (0,35%)
TOTAL: 1.729 votants
dissabte, 23 de setembre del 2017
ACTE PEL SÍ Vilobí d'Onyar, 24 de setembre del 2017
Porteu la vostra mà retallada en una cartolina amb la paraula HOLA.
A les 10h per la mainada, hi haurà monitors que ajudaran a fer la seva mà, només hauran de portar la seva cartolina.
A les 11h es llegirà el manifest i tot seguit farem la truita!
Comptem amb la vostra col·laboració i ajuda!
NOMES ENS QUEDA UNA SETMANA!!!
FETS DEL 20 DE SETEMBRE DEL 2017
dissabte, 21 de gener del 2017
El 9N som tots. Suma't a la concentració!
El dilluns 6 de febrer ens jutgen a tots.
Defensem la democràcia i donem suport als nostres representants!
El judici del 6 de febrer pel 9N, en què es jutjarà l'expresident Artur Mas i les exconselleres Irene Rigau i Joana Ortega, és un nou atac a la voluntat de tot un poble i a la sensibilitat democràtica de tots els catalans i catalanes.
Per això, Òmnium Cultural, l'ANC, l'AMI i l'ACM fem una crida a la mobilització cívica, ferma i massiva el proper dilluns 6 de febrer. Demostrem que tenim un gran consens de país i denunciem la farsa de l'operació diàleg. Vivim en una democràcia intervinguda per la justícia espanyola i hem de fer sentir la nostra veu.
El 6F, prenem la paraula.
Mostrem al món que som un gran clam, que som tots els demòcrates defensant un poble.
INSCRIU-T'HI
Contacta'ns
Seu Nacional d'Òmnium Cultural
Diputació, 276, pral.
08009 Barcelona
CIF G08310070
mail info@omnium.cat
telèfon 93 319 80 50
Defensem la democràcia i donem suport als nostres representants!
Per això, Òmnium Cultural, l'ANC, l'AMI i l'ACM fem una crida a la mobilització cívica, ferma i massiva el proper dilluns 6 de febrer. Demostrem que tenim un gran consens de país i denunciem la farsa de l'operació diàleg. Vivim en una democràcia intervinguda per la justícia espanyola i hem de fer sentir la nostra veu.
El 6F, prenem la paraula.
Mostrem al món que som un gran clam, que som tots els demòcrates defensant un poble.
INSCRIU-T'HI
Contacta'ns
Seu Nacional d'Òmnium Cultural
Diputació, 276, pral.
08009 Barcelona
CIF G08310070
mail info@omnium.cat
telèfon 93 319 80 50
dilluns, 27 de juny del 2016
Resultats de les eleccions generals del 26 de juny del 2016 a Vilobí d'Onyar, Salitja i Sant Dalmai
SALITJA I SANT DALMAI
CDC 201
ERC 160
ECP 47
PP 27
PSC 12
PACMA 11
CS 11
PCP 0
PXC 0
RCGV 0
VILOBÍ D'ONYAR MESA A
CDC 150
ERC 161
ECP 84
PP 48
PSC 44
PACMA 8
CS 38
PCP 0
PXC 1
RCGV 1
VILOBÍ D'ONYAR MESA B
CDC 153
ERC 151
ECP 67
PP 28
PSC 48
PACMA 8
CS 29
PCPC 2
PXC 1
RCGV 0
CDC 201
ERC 160
ECP 47
PP 27
PSC 12
PACMA 11
CS 11
PCP 0
PXC 0
RCGV 0
VILOBÍ D'ONYAR MESA A
CDC 150
ERC 161
ECP 84
PP 48
PSC 44
PACMA 8
CS 38
PCP 0
PXC 1
RCGV 1
VILOBÍ D'ONYAR MESA B
CDC 153
ERC 151
ECP 67
PP 28
PSC 48
PACMA 8
CS 29
PCPC 2
PXC 1
RCGV 0
diumenge, 27 de setembre del 2015
ELECCIONS 27S CATALUNYA 2015 Resultats votacions a Vilobí, Salitja i Sant Dalmai
Eleccions 27 de setembre del 2015
SÍ A LA INDEPENDÈNCIA 1487 76,77% Junts pel SÍ + CUP
NO A LA INDEPENDÈNCIA 355 18,33% Ciutadans + PP + Unió + PSC
SALITJA I SANT DALMAI
CENS 712
VOTS 625 87,78%
Junts pel SI 487 77,92%
CUP 47 7,79%
Ciutadans 21 3,36%
PP 20 3,20%
Unió 17 2,72%
Sí que es pot 16 2,56%
PSC 8 1,28%
PACMA 2 0,32%
Pirates 2 0,32%
Els Verds 1 0,16%
Vots en blanc 4 0,64%
Vots nuls 0
VILOBÍ D'ONYAR
CENS 2285
VOTS 1937 84,77%
Junts pel SI 1339 69,13%
CUP 148 7,64%
Ciutadans 165 8,52%
PP 75 3,87%
Unió 46 2,37%
Sí que es pot 65 3,35%
PSC 69 3,56%
PACMA 5 0,26%
Pirates 1 0,05%
Els Verds 4 0,21%
Vots en blanc 10 0,52%
Vots nuls 9 0,46%
SÍ A LA INDEPENDÈNCIA 1487 76,77% Junts pel SÍ + CUP
NO A LA INDEPENDÈNCIA 355 18,33% Ciutadans + PP + Unió + PSC
SALITJA I SANT DALMAI
CENS 712
VOTS 625 87,78%
Junts pel SI 487 77,92%
CUP 47 7,79%
Ciutadans 21 3,36%
PP 20 3,20%
Unió 17 2,72%
Sí que es pot 16 2,56%
PSC 8 1,28%
PACMA 2 0,32%
Pirates 2 0,32%
Els Verds 1 0,16%
Vots en blanc 4 0,64%
Vots nuls 0
VILOBÍ D'ONYAR
CENS 2285
VOTS 1937 84,77%
Junts pel SI 1339 69,13%
CUP 148 7,64%
Ciutadans 165 8,52%
PP 75 3,87%
Unió 46 2,37%
Sí que es pot 65 3,35%
PSC 69 3,56%
PACMA 5 0,26%
Pirates 1 0,05%
Els Verds 4 0,21%
Vots en blanc 10 0,52%
Vots nuls 9 0,46%
dissabte, 30 de maig del 2015
El GMI posa fi a 36 anys de batlles convergents a Vilobí
Cristina Mundet diu que l'emociona ser la primera autoritat local i haver rebut la confiança de gairebé nou-cents veïns
Relleva Olga Guillem i afirma que volen posar fi a pràctiques poc clares
Cristina Mundet i el Grup Municipal Independent de Vilobí d'Onyar han posat fi a l'hegemonia de Convergència i Unió, que perdrà l'alcaldia després de 36 anys. “Suposo que deu ser una feina molt emocionant fer d'alcaldessa [...] Hem fet història i som pioners [...] Per mi, que la gent hagi confiat en nosaltres ja és emocionant”, diu Mundet.
La victòria per majoria absoluta del GMI sobre CiU –6 regidors a 5, i 886 vots a 641– és una de les notícies importants de la Selva en les municipals de diumenge. Per Mundet, la victòria de la seva formació és la demostració que hi havia ganes de canvi. “La gent està ben tipa de fer les coses amb molt de personalisme [d'Olga Guillem].”
Mundet hauria de ser alcaldessa el dissabte 13 de juny amb els vots del seu grup. ERC, que va aconseguir 127 sufragis, no va obtenir representació, tot i que tenia un regidor amb un 66,93% dels vots escrutats. A Vilobí hi va haver una participació alta (74,84%).
Mundet, veterinària de 44 anys, es convertirà en la quarta persona que s'asseu al despatx d'alcaldia del municipi, que inclou els pobles de Vilobí, Salitja i Sant Dalmai –aquest últim, annexat el 1904–. Els tres alcaldes anteriors són Ramon Rovira (1979-2003), Joan Busquets (2003-2009) i Olga Guillem (2009-2015).
Amb la seva victòria, Mundet confia que el GMI podrà aportar una altra manera de fer. “Hi ha hagut moviments no honestos al poble, i s'ha donat feina a tres persones properes [a l'equip de govern]. I amb això no dic que no fossin persones vàlides per a la feina, però tothom ha de tenir el mateix dret a treballar. No pot ser que gent influent decideixi per sobre de l'alcaldessa.”
CiU “tornarà”
Per la seva banda, l'alcaldessa sortint, l'esmentada Guillem, sosté: “Tot i haver treballat moltíssim i haver-hi deixat hores i salut, no ha estat suficient. Encara no sabem ben bé per què hem perdut”, diu. El resultat de cinc regidors de la federació convergent són el pitjor des del 1979 a Vilobí. “Farem oposició i hi serem; d'aquí a quatre anys tornarem.”
Segons la cap de llista de CiU, l'Ajuntament que trobarà el GMI té 1,3 milions d'euros i projectes embastats, com ara la carretera de Brunyola a Sant Dalmai i el centre d'interpretació del Molí de les Fonts. Per Mundet, millorar els camps de futbol és una de les primeres coses que cal fer.
LA XIFRA
6 regidors ha tret el GMI de Vilobí, per cinc de CiU. Els independents han aconseguit 245 vots més.
LES FRASES
La gent té ganes de canvi. Està ben tipa que es facin les coses amb [el] personalisme [de Guillem]
Cristina Mundet
ALCALDESSA ELECTA (GMI)
La felicitat d'uns és la derrota dels altres. S'ha donat per fet que les coses funcionen per inèrcia
Olga Guillem
ALCALDESSA SORTINT (CIU)
EL PUNT
diumenge, 24 de maig del 2015
RESULTATS A LES ELECCIONS MUNICIPALS 2015 A VILOBÍ D'ONYAR, SALITJA I SANT DALMAI
VILOBÍ D'ONYAR
GMI 550
CIU 421
ERC 66
SALITJA I SANT DALMAI
GMI 267
CIU 216
ERC 57
REGIDORS
GRUP MUNICIPAL INDEPENDENT 6
CONVERGÈNCIA I UNIÓ 5
ESQUERRA REPUBLICANA 0
Participació: 74,80 %
Número de votants: 1720
dissabte, 9 de maig del 2015
Obstacles a última hora i mala maror
Guillem fa autocrítica en el balanç però critica el paper d'alguns edils
La tensió creix en l'elaboració de les llistes
D'esquerra a dreta, Guillem, Argelés i Mundet, dijous passat al davant de l'ajuntament de Vilobí d'Onyar Foto: JOAN CASTRO / ICONNA.
Tres llistes es presentaran el dia 24 a Vilobí d'Onyar, les mateixes que el 2011. El que canvia, però, és com s'han gestat. Si fa quatre anys, CiU, el Grup Municipal Independent (GMI) i el PP aspiraven a ostentar l'alcaldia, ara la confecció de les candidatures ha estat la prova més fefaent de les divergències i les separacions a CiU i del GMI. L'antic tinent d'alcalde de CiU Pitu Borrell, ara regidor no adscrit, havia de liderar una llista d'Unió, però és el número 4 del grup d'independents; Josep Argelés, el número 4 del GMI del 2011, és l'alcaldable d'ERC.
Olga Guillem és l'alcaldessa des del 2009, quan va rellevar Joan Busquets. Diu que ha estat un mandat “relativament còmode” pel fet de tenir sis regidors d'onze, però lamenta que l'últim ple (per Sant Jordi) fes palesa una cosa. “Si es pensés més en les persones que en els partits polítics aniríem més bé”, diu Guillem en referència al fet que l'esmentat Borrell i el GMI van impedir que s'aprovés el catàleg de masies: “Ara hi ha unes 320 masies, incloent-hi les cases del veïnat de Can Bells, que no poden fer obres de remodelació i de rehabilitació.”
Guillem fa autocrítica i diu que la feina del grup de CiU té coses pendents com les millores en el camp de futbol: “Però estem cada dia treballant pel poble, i ens podem equivocar.” Valora, en canvi, que s'hagi atès la gent més necessitada, que s'hagin fet millores a la llar d'infants El Patufet, l'escola Josep Madrenys i la llar de jubilats. En el futur, l'Ajuntament vol fer un centre d'interpretació al Molí de les Fonts, a Salitja, i asfaltar la carretera de Sant Dalmai a Brunyola.
Mandat “mediocre”
En el Grup Municipal Independent (GMI), les coses es veuen de manera diferent. Pel seu portaveu, Josep Borrell, “ha estat un mandat mediocre perquè CiU només ha fet millores en el camp de futbol entre els grans punts del seu programa”. Pel cap del GMI, CiU no ha enllestit el pla d'ordenació urbanística municipal (POUM), no ha construït un nou edifici de les escoles als afores del poble i no ha fet bona feina ni en cultura ni promoció econòmica.
Borrell assegura, a més, que la qualitat democràtica de l'equip de govern ha estat “pèssima”. Assenyala que els regidors de l'equip de govern han anat “saturats” de feina per “no haver volgut comptar amb nosaltres”. L'alcaldable del GMI serà ara Cristina Mundet.
Olga Guillem
CiU.
Alcaldessa des del 2009, és candidata per segon cop. Té 44 anys i és administrativa. Té la diplomatura de música i havia estat a l'AMPA de la llar d'infants i l'escola i vinculada a la catequesi.
Cristina Mundet
GMI.
Administradora d'una empresa de gestió ambiental a Riudellots de la Selva. Té 44 anys i encapçala per primer cop el Grup Municipal Independent (GMI)
en la seva primera experiència política.
Josep Argelés
ERC.
Regidor del GMI, la marca blanca d'ERC, encapçala ara la primera llista pròpia dels republicans al municipi. Argelés, de 42 anys, té una assessoria consultoria a Vilablareix.
EL PUNT
La tensió creix en l'elaboració de les llistes
Tres llistes es presentaran el dia 24 a Vilobí d'Onyar, les mateixes que el 2011. El que canvia, però, és com s'han gestat. Si fa quatre anys, CiU, el Grup Municipal Independent (GMI) i el PP aspiraven a ostentar l'alcaldia, ara la confecció de les candidatures ha estat la prova més fefaent de les divergències i les separacions a CiU i del GMI. L'antic tinent d'alcalde de CiU Pitu Borrell, ara regidor no adscrit, havia de liderar una llista d'Unió, però és el número 4 del grup d'independents; Josep Argelés, el número 4 del GMI del 2011, és l'alcaldable d'ERC.
Olga Guillem és l'alcaldessa des del 2009, quan va rellevar Joan Busquets. Diu que ha estat un mandat “relativament còmode” pel fet de tenir sis regidors d'onze, però lamenta que l'últim ple (per Sant Jordi) fes palesa una cosa. “Si es pensés més en les persones que en els partits polítics aniríem més bé”, diu Guillem en referència al fet que l'esmentat Borrell i el GMI van impedir que s'aprovés el catàleg de masies: “Ara hi ha unes 320 masies, incloent-hi les cases del veïnat de Can Bells, que no poden fer obres de remodelació i de rehabilitació.”
Guillem fa autocrítica i diu que la feina del grup de CiU té coses pendents com les millores en el camp de futbol: “Però estem cada dia treballant pel poble, i ens podem equivocar.” Valora, en canvi, que s'hagi atès la gent més necessitada, que s'hagin fet millores a la llar d'infants El Patufet, l'escola Josep Madrenys i la llar de jubilats. En el futur, l'Ajuntament vol fer un centre d'interpretació al Molí de les Fonts, a Salitja, i asfaltar la carretera de Sant Dalmai a Brunyola.
Mandat “mediocre”
En el Grup Municipal Independent (GMI), les coses es veuen de manera diferent. Pel seu portaveu, Josep Borrell, “ha estat un mandat mediocre perquè CiU només ha fet millores en el camp de futbol entre els grans punts del seu programa”. Pel cap del GMI, CiU no ha enllestit el pla d'ordenació urbanística municipal (POUM), no ha construït un nou edifici de les escoles als afores del poble i no ha fet bona feina ni en cultura ni promoció econòmica.
Borrell assegura, a més, que la qualitat democràtica de l'equip de govern ha estat “pèssima”. Assenyala que els regidors de l'equip de govern han anat “saturats” de feina per “no haver volgut comptar amb nosaltres”. L'alcaldable del GMI serà ara Cristina Mundet.
Olga Guillem
CiU.
Alcaldessa des del 2009, és candidata per segon cop. Té 44 anys i és administrativa. Té la diplomatura de música i havia estat a l'AMPA de la llar d'infants i l'escola i vinculada a la catequesi.
Cristina Mundet
GMI.
Administradora d'una empresa de gestió ambiental a Riudellots de la Selva. Té 44 anys i encapçala per primer cop el Grup Municipal Independent (GMI)
en la seva primera experiència política.
Josep Argelés
ERC.
Regidor del GMI, la marca blanca d'ERC, encapçala ara la primera llista pròpia dels republicans al municipi. Argelés, de 42 anys, té una assessoria consultoria a Vilablareix.
EL PUNT
ERC de Vilobí es presenta amb el lema 'Més poble, més país'
En la seva intervenció, l'alcaldable Josep Argelés va fer èmfasi en la necessitat d'un canvi a la política municipal, així com del compromís dels republicans amb Catalunya.
Aquest passat dimecres, 29 d'abril, la secció local d'Esquerra Republicana de Catalunya de Vilobí d'Onyar va fer la presentació de la seva candidatura per a les eleccions municipals del 24 de maig.
Després de visionar el vídeo de la campanya, Gemma Vidal, número 3 de la llista i dissenyadora gràfica, va excusar l'assistència del convidat que estava programat, el diputat Pere Bosch, degut al ple extraordinari que es va fer al Parlament, i va presentar en el seu lloc a David Mascort, alcalde republicà de Vilablareix, qui va parlar sobre la situació actual de Catalunya i sobre com el municipalisme pot potenciar el procés que està vivint el país, segons la lectura que es faci a nivell internacional dels resultats.
Seguidament, Carles Fité, número 2 de la llista, i que ha destacat al municipi per la seva actuació al capdavant de l'AMPA durant sis anys, com a impulsor de la secció local de l'ANC i, a nivell esportiu, com a fundador i president del club d'esgrima Sala d'Armes de l'Onyar, va presentar el candidat a alcaldable per ERC, Josep Argelés, del qual en va remarcar la seva imatge, el seu perfil polític, els seus 12 anys d'experiència en política municipal (vuit a l'equip de govern de Vilablareix, i quatre a l'oposició a Vilobí), i l'avantatge que suposa "tenir el recolzament d'un partit com Esquerra, net de corrupció, sense endeutament i amb un sòlid equip d'assessors tècnics, jurídics i polítics al darrera". Ja en el seu torn, l'alcaldable va fer èmfasi en la necessitat d'un canvi a la política municipal de Vilobí d'Onyar, així com del compromís dels republicans amb Catalunya, i que cal reforçar des dels municipis. El seu lema de campanya va en aquesta línia: "Més poble, més país".
En acabat, es va oferir un refrigeri amb cava i refrescos per donar la possibilitat al públic assistent de conversar de forma distesa amb els membres de la llista i intercanviar opinions, així com fer-los propostes.
TRIBUNA SELVATANA
Olga Guillem: “Treballem perquè els nostres nens es puguin quedar a cursar estudis a Vilobí fins als 14 anys”.
L’actual alcaldessa de Vilobí d’Onyar es presenta a les eleccions al capdavant de la llista de CiU amb la intenció de revalidar la majoria absoluta.
Olga Guillem, candidata de Ciu
Olga Guillem és alcaldessa de Vilobí d’Onyar des del novembre de l’any 2009, quan va substituir Joan Busquets. Això suposa que enguany defensarà per segona vegada el seu projecte al capdavant del consistori selvatà, una tasca que afronta amb una llista “totalment renovada” i amb gent jove “amb moltes ganes d’assolir nous projectes i nous reptes”. Entre aquestes fites municipals destaca per damunt de tot un concís projecte educatiu, però també la voluntat de continuar oferint ajudes en benestar social o de rompre les barreres arquitectòniques. Uns objectius, aquests, que es treballaran també des de l’autocrítica: “És important escoltar la teva gent i sabem que tenim moltes coses a millorar, dels errors n´hem d’aprendre i saber rectificar és bo”.
CiU, GMI i, aquest any, ERC. Pensa en revalidar la majoria?
Olga Guillem. Fa vuit anys ens presentàvem cinc candidatures de cinc partits diferents, llavors van ser unes eleccions amb molta diversitat. Aquesta vegada som tres grups, igual que en les passades però amb la diferència que el Partit Popular no hi és i sí que hi ha ERC. En aquest sentit, des de CiU evidentment contemplem revalidar la majoria absoluta, i per això ens hi presentem amb una llista totalment renovada, amb gent jove i amb moltes ganes d’assolir nous projectes i nous reptes.
Ha tingut temps per a rumiar possibles pactes de govern?
O.G. Els pactes els hauríem de contemplar, si s’escau, passades les eleccions, no abans. Com he dit, ens presentem per guanyar i per poder continuar treballant com hem fet durant aquests últims quatre anys.
Quins són els principals eixos del seu programa electoral?
O.G. No puc anticipar massa res, però estem treballant perquè els nostres nens i nenes es puguin quedar a cursar estudis al nostre municipi fins als 14 anys. D’altra banda, també volem garantir el benestar social de les famílies i vetllarem per tenir les instal·lacions esportives en les millors condicions i màximes garanties de seguretat possibles.
Quina importància donareu a les polítiques socials de Vilobí?
O.G. Intentarem mantenir les taxes i els impostos per tal que les famílies no hagin de suportar més càrregues econòmiques de les que ja tenen. A més, volem potenciar el servei d’ajudes a la gent gran i a les famílies amb pocs recursos i també treballarem per establir convenis de col·laboració amb empreses del nostre municipi i de la comarca per tal d’integrar la nostra gent en el món laboral.
Vostè va arribar a l’alcaldia l’any 2009. Com ha canviat Vilobí d’Onyar des de llavors?
O.G. Vilobí d’ Onyar, en el seu moment i com la majoria de municipis, va dotar-se amb les infraestructures necessàries. A partir del 2007 el país va entrar en el seu pitjor moment econòmic. Per tant, vam optar per treballar molt més en polítiques socials, en els manteniments de totes les infraestructures, zones enjardinades, parcs, camins i carreteres, enllumenats i estalvi energètic, i per sobre de tot, en vetllar per les persones.
Aquestes han estat les nostres prioritats màximes. Això i l’evident sanejament del nostre Ajuntament, que a dia d’avui té un endeutament de només un 11,74%, amb un romanent de 1.317.092 euros.
Tants anys al capdavant del govern local deuen deixar lloc, també, a l’autocrítica. Què ha après durant aquest període?
O.G. I tant que fem autocrítica, per suposat. Som conscients que ens hem equivocat sovint, principalment en l’àmbit esportiu, tant en les activitats com en les associacions. És important escoltar la teva gent i sabem que tenim moltes coses a millorar, dels errors n´hem d’aprendre i saber rectificar és bo.
Nosaltres hem treballat molt i això també ens ha dut a cometre més errors que si haguéssim estat passius. Milloraríem en molts aspectes, segur, perquè l’experiència és un grau. No tornaríem a caure en els mateixos paranys.
Quin ha de ser el futur de Vilobí d’Onyar?
O.G. El futur de Vilobí d’Onyar passa per créixer amb seny, sense grans pretensions però amb expectatives de ser un punt de referència a tots els nivells, tant pel que fa a les nostres vies verdes, camins i paisatge, com pel que fa als nostres productes típics, artesanals i gastronòmics.
Entre els reptes de futur més immediats, com ja he dit, pretenem aconseguir que els nois i noies es quedin estudiant fins els 14 anys a Vilobí. Però aquest no és l’únic objectiu. També treballarem per tenir un local social, volem continuar amb les ajudes en benestar social, concebem un poble sense barreres arquitectòniques i sabem que cal millorar les nostres instal·lacions esportives, entre moltes altres coses.
Grup Ciu Vilobí d'Onyar
Autor: Jordi Nierga/GN
Olga Guillem és alcaldessa de Vilobí d’Onyar des del novembre de l’any 2009, quan va substituir Joan Busquets. Això suposa que enguany defensarà per segona vegada el seu projecte al capdavant del consistori selvatà, una tasca que afronta amb una llista “totalment renovada” i amb gent jove “amb moltes ganes d’assolir nous projectes i nous reptes”. Entre aquestes fites municipals destaca per damunt de tot un concís projecte educatiu, però també la voluntat de continuar oferint ajudes en benestar social o de rompre les barreres arquitectòniques. Uns objectius, aquests, que es treballaran també des de l’autocrítica: “És important escoltar la teva gent i sabem que tenim moltes coses a millorar, dels errors n´hem d’aprendre i saber rectificar és bo”.
CiU, GMI i, aquest any, ERC. Pensa en revalidar la majoria?
Olga Guillem. Fa vuit anys ens presentàvem cinc candidatures de cinc partits diferents, llavors van ser unes eleccions amb molta diversitat. Aquesta vegada som tres grups, igual que en les passades però amb la diferència que el Partit Popular no hi és i sí que hi ha ERC. En aquest sentit, des de CiU evidentment contemplem revalidar la majoria absoluta, i per això ens hi presentem amb una llista totalment renovada, amb gent jove i amb moltes ganes d’assolir nous projectes i nous reptes.
Ha tingut temps per a rumiar possibles pactes de govern?
O.G. Els pactes els hauríem de contemplar, si s’escau, passades les eleccions, no abans. Com he dit, ens presentem per guanyar i per poder continuar treballant com hem fet durant aquests últims quatre anys.
Quins són els principals eixos del seu programa electoral?
O.G. No puc anticipar massa res, però estem treballant perquè els nostres nens i nenes es puguin quedar a cursar estudis al nostre municipi fins als 14 anys. D’altra banda, també volem garantir el benestar social de les famílies i vetllarem per tenir les instal·lacions esportives en les millors condicions i màximes garanties de seguretat possibles.
Quina importància donareu a les polítiques socials de Vilobí?
O.G. Intentarem mantenir les taxes i els impostos per tal que les famílies no hagin de suportar més càrregues econòmiques de les que ja tenen. A més, volem potenciar el servei d’ajudes a la gent gran i a les famílies amb pocs recursos i també treballarem per establir convenis de col·laboració amb empreses del nostre municipi i de la comarca per tal d’integrar la nostra gent en el món laboral.
Vostè va arribar a l’alcaldia l’any 2009. Com ha canviat Vilobí d’Onyar des de llavors?
O.G. Vilobí d’ Onyar, en el seu moment i com la majoria de municipis, va dotar-se amb les infraestructures necessàries. A partir del 2007 el país va entrar en el seu pitjor moment econòmic. Per tant, vam optar per treballar molt més en polítiques socials, en els manteniments de totes les infraestructures, zones enjardinades, parcs, camins i carreteres, enllumenats i estalvi energètic, i per sobre de tot, en vetllar per les persones.
Aquestes han estat les nostres prioritats màximes. Això i l’evident sanejament del nostre Ajuntament, que a dia d’avui té un endeutament de només un 11,74%, amb un romanent de 1.317.092 euros.
Tants anys al capdavant del govern local deuen deixar lloc, també, a l’autocrítica. Què ha après durant aquest període?
O.G. I tant que fem autocrítica, per suposat. Som conscients que ens hem equivocat sovint, principalment en l’àmbit esportiu, tant en les activitats com en les associacions. És important escoltar la teva gent i sabem que tenim moltes coses a millorar, dels errors n´hem d’aprendre i saber rectificar és bo.
Nosaltres hem treballat molt i això també ens ha dut a cometre més errors que si haguéssim estat passius. Milloraríem en molts aspectes, segur, perquè l’experiència és un grau. No tornaríem a caure en els mateixos paranys.
Quin ha de ser el futur de Vilobí d’Onyar?
O.G. El futur de Vilobí d’Onyar passa per créixer amb seny, sense grans pretensions però amb expectatives de ser un punt de referència a tots els nivells, tant pel que fa a les nostres vies verdes, camins i paisatge, com pel que fa als nostres productes típics, artesanals i gastronòmics.
Entre els reptes de futur més immediats, com ja he dit, pretenem aconseguir que els nois i noies es quedin estudiant fins els 14 anys a Vilobí. Però aquest no és l’únic objectiu. També treballarem per tenir un local social, volem continuar amb les ajudes en benestar social, concebem un poble sense barreres arquitectòniques i sabem que cal millorar les nostres instal·lacions esportives, entre moltes altres coses.
Autor: Jordi Nierga/GN
El GMI de Vilobí d'Onyar es presenta amb el lema 'Avancem pel canvi'
Divendres es va fer la presentació de la candidatura, encapçalada per Cristina Mundet, i associada a Independents per la Selva.
El Grup Municipal Independent (GMI) de Vilobí d’Onyar va presentar la nit del divendres, als baixos de Can Roscada, a Cristina Mundet com la seva nova cap de llista per a les properes eleccions municipals. L’acte, que va congregar més de 120 persones, també va servir per donar a conèixer la resta de la candidatura, que incorpora alguns membres que inicialment havien de formar part de la llista d'Unió Municipal.
La introducció a l'acte va anar a càrrec de Josep Borrell, cap de llista del GMI a les passades eleccions municipals, qui seguidament va donar pas a la intervenció de tres representants de tres entitats en les que Cristina Mundet ha participat en els darrers anys, que van explicar la feina feta per la candidata en aquest àmbit.
A continuació, es va fer una entrevista informal a Mudent, format que va permetre conèixer millor l'alcaldable, qui va prendre al paraula a la darrera part per fer un breu parlament que va acabar amb la presentació dels 21 membres de la llista que el GMI presentarà a les propers eleccions.
També es va donar a conèixer el lema tant de la precampanya com de la campanya electoral: “Avancem pel canvi”, iaixí com els diferents canals de comunicació oberts per facilitar la comunicació amb els ciutadans: Facebook, Twitter, correu electrònic, web i un número de telèfon (622 80 90 26) amb un WhatsApp vinculat. D’aquesta manera, el GMI pretén facilitar al màxim la relació i la comunicació entre els membres de la candidatura i els ciutadans.
Aquesta candidatura és una de les formacions associades a Independents per la Selva, que aglutina diversos partits de la comarca de caràcter independent.
TRIBUNA SELVATANA
dissabte, 25 d’abril del 2015
Final de mandat accidentat a Vilobí d'Onyar
Tensió a l'orquestra
L'alcaldessa diu que la marxa d'un regidor ha sobtat “l'equip de govern i el poble”
Borrell, ara al GMI, no se sent de cap partit i diu que Guillem (CiU) queda “sense músics”
Una imatge del ple ordinari de Vilobí de dijous, el primer amb l'equip de govern en minoria. Borrell, amb camisa de quadres, l i l'alcaldessa, Olga Guillem (CiU), amb ulleres, estan asseguts l'un davant de l'altre Foto: JOAN SABATER.
A Vilobí d'Onyar l'equilibri de forces del ple municipal ha canviat. Dels sis regidors de l'equip de govern, de CiU, un ha estat expulsat (Josep Pitu Borrell i Mató), i un altre (Félix Sánchez) ha plegat fa quinze dies. Això ha provocat que en el ple de dijous al migdia es fes molt notòria la tensió en l'orquestra, agafant la metàfora de l'esmentat Borrell. “A la seva llista [la de CiU], només hi continua ella. Que tots els músics de l'orquestra marxin vol dir alguna cosa.”
Els canvis de posició de dos regidors de CiU –sobretot de Borrell– han enrarit l'ambient. A més, per primer cop en molts anys, l'equip de govern ha perdut una votació: l'aprovació del catàleg de masies. Hi va haver sis vots en contra: els cinc regidors del GMI i el de Borrell. Hi va haver quatre vots a favor [de CiU] i una abstenció [de Sánchez]. “Tenia clar que això no ho aprovaríem. Tant quan érem sis regidors, cinc, o ara que en som quatre. Ho veia venir, però ho volíem presentar [en l'últim ple de mandat] perquè hi havíem treballat molt”, diu Guillem.
La fractura de l'equip de govern s'havia anat gestant, però s'ha fet evident al final de mandat. El fet que Pitu Borrell sigui familiar del cap de l'oposició, Josep Borrell i Bueno, incomodava l'alcaldessa des de feia mesos. I ara Borrell i Mató, que havia de ser el cap de llista d'Unió Municipal, se n'ha anat al GMI.
“Pulcritud i lleialtat”
“El que no mata et fa més gran”, va dir Guillem al final del ple ordinari de dijous. Amb poques paraules l'alcaldessa de Vilobí, en el càrrec des del 2009, resumia l'actual situació. Va ser just després que s'acomiadessin els regidors Salvador Martí (CiU) i Marta Contreras (GMI). “El que demanaria és que fóssim pulcres i lleials. L'endemà de les eleccions ens veurem pel carrer i no es tracta d'aixafar el producte de l'altre. Es tracta de vendre el teu, i ja està”, va demanar Martí.
L'alcaldessa assenyala que l'estratègia del seu antic regidor “ha sobtat la gent i l'equip de govern. A mi no em fa ni fred ni calor [que sigui al GMI]. Això diu molt de la gent”, assenyala la batllessa. Pitu Borrell, per la seva banda, assenyala que no se sent de cap partit i que treballa per Vilobí des que als 18 anys formava part de la comissió de la festa major. Hi ha més novetats: el regidor Josep Argelés (GMI) serà el cap de llista d'ERC, que es presenta per primer cop.
EL PUNT
L'alcaldessa diu que la marxa d'un regidor ha sobtat “l'equip de govern i el poble”
Borrell, ara al GMI, no se sent de cap partit i diu que Guillem (CiU) queda “sense músics”
A Vilobí d'Onyar l'equilibri de forces del ple municipal ha canviat. Dels sis regidors de l'equip de govern, de CiU, un ha estat expulsat (Josep Pitu Borrell i Mató), i un altre (Félix Sánchez) ha plegat fa quinze dies. Això ha provocat que en el ple de dijous al migdia es fes molt notòria la tensió en l'orquestra, agafant la metàfora de l'esmentat Borrell. “A la seva llista [la de CiU], només hi continua ella. Que tots els músics de l'orquestra marxin vol dir alguna cosa.”
Els canvis de posició de dos regidors de CiU –sobretot de Borrell– han enrarit l'ambient. A més, per primer cop en molts anys, l'equip de govern ha perdut una votació: l'aprovació del catàleg de masies. Hi va haver sis vots en contra: els cinc regidors del GMI i el de Borrell. Hi va haver quatre vots a favor [de CiU] i una abstenció [de Sánchez]. “Tenia clar que això no ho aprovaríem. Tant quan érem sis regidors, cinc, o ara que en som quatre. Ho veia venir, però ho volíem presentar [en l'últim ple de mandat] perquè hi havíem treballat molt”, diu Guillem.
La fractura de l'equip de govern s'havia anat gestant, però s'ha fet evident al final de mandat. El fet que Pitu Borrell sigui familiar del cap de l'oposició, Josep Borrell i Bueno, incomodava l'alcaldessa des de feia mesos. I ara Borrell i Mató, que havia de ser el cap de llista d'Unió Municipal, se n'ha anat al GMI.
“Pulcritud i lleialtat”
“El que no mata et fa més gran”, va dir Guillem al final del ple ordinari de dijous. Amb poques paraules l'alcaldessa de Vilobí, en el càrrec des del 2009, resumia l'actual situació. Va ser just després que s'acomiadessin els regidors Salvador Martí (CiU) i Marta Contreras (GMI). “El que demanaria és que fóssim pulcres i lleials. L'endemà de les eleccions ens veurem pel carrer i no es tracta d'aixafar el producte de l'altre. Es tracta de vendre el teu, i ja està”, va demanar Martí.
L'alcaldessa assenyala que l'estratègia del seu antic regidor “ha sobtat la gent i l'equip de govern. A mi no em fa ni fred ni calor [que sigui al GMI]. Això diu molt de la gent”, assenyala la batllessa. Pitu Borrell, per la seva banda, assenyala que no se sent de cap partit i que treballa per Vilobí des que als 18 anys formava part de la comissió de la festa major. Hi ha més novetats: el regidor Josep Argelés (GMI) serà el cap de llista d'ERC, que es presenta per primer cop.
EL PUNT
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
