Moció de la CUP per la retirada dels títols honorífics de la Diputació de Girona a Francisco Franco

Moció de la CUP per demanar la retirada dels títols honorífics que la Diputació encara manté vigents a Francisco Franco i a sis alts càrrecs del règim franquista, entre els quals el de Juan de Llobet Llavari "el hombre del Aeropuerto" que va fer construir l'aeroport al bell mig de la carretera principal de Salitja.

Títols segons data de descripció
16/05/1939 Guardonar a Francisco Franco amb la Gran Cruz Laureada de San Fernando
21/07/1939 Nombrar fill adoptiu de la provincia al Caudillo
18/02/1944 Nomenament de President Honorari al Generalisimo. Pergamí
11/07/1945 President d'honor de la Diputació
04/02/1959 Concedir primera medalla d'or de la Provincia a Francisco Franco
22/01/1960 Imposició primera medalla d'or de la Provincia a Francisco Franco
24/02/1967 Medalla d'Or de la Provincia a José Lacalle Larraga. Ministre de l'Aire
20/09/1967 Inici expedient Medalla d'Or Juan de Llobet Llavari.
19/01/1968 Medalla d'Or de la Provincia a Juan de Llobet Llavari. Expresident dipu
22/01/1971 Medalla d'Or de la Provincia a Alfonso Pérez-Viñeta Lucio. Militar. Capità General
28/01/1971 Medalla d'Or de la Provincia a Alfonso Pérez-Viñeta Lucio. Militar. Capità General
16/10/1973 Medalla d'Or de la Provincia a Gonzalo Fernández de la Mora. Ministre d'Obres Públiques
21/12/1973 Medalla d'Or de la Provincia a Carrero Blanco
16/11/1974 Medalla d'Or de la Provincia a Victorino Anguera Sansó. Governador Civil.

“Vilobí ha de tenir veu en l'aeroport” La majoria dels ingressos municipals provenen dels impostos de l'autopista i de l'aeroport

Tot i no tenir indústria ni turisme, a Vilobí hi ha tots els serveis bàsics, que l'alcaldessa assegura que no es tocaran

Olga Guillem al balcó de l'Ajuntament de Vilobí. Olga Guillem i Pujol ha estat escollida de nou per majoria absoluta alcaldessa de Vilobí d'Onyar, com a cap de llista de CiU. Viu a Sant Dalmai, té quaranta anys, està casada i és mare de dues filles. És alcaldessa des del 16 de novembre del 2009, quan va substituir Joan Busquets

La va sorprendre que tornés a obtenir la majoria absoluta per CiU?

Em va sorprendre encara més la poca diferència que hi va haver entre els independents, afins a ERC. Pensàvem que la diferència augmentaria, però la cosa ha quedat igual que la primera vegada que va guanyar CiU, amb sis regidors a cinc. Reconec que ens hauria agradat mantenir els set que teníem en el darrer mandat.

Aquest resultat reflecteix certa divisió al poble entre dues formacions polítiques?

No ho voldria de cap de les maneres ni tampoc crec que sigui així. Les diferències polítiques en un poble com Vilobí no han estat mai causa de divisions entre la població. I intentarem que això continuï sent així.

La majoria d'ingressos de l'Ajuntament provenen de l'autopista i de l'aeroport?

Sí. Una part molt important dels ingressos provenen d'aquestes dues grans infraestructures. I això passa des del mandat del 2007 al 2011 quan es va obligar Acesa a pagar. Quant a l'aeroport, AENA tenia declarat molt poc espai, però això ja s'està arreglant, però encara hem d'anar més lluny. Hem d'intentar que Vilobí tingui la seva cadira en la gestió de l'aeroport.

Vilobí, en l'aspecte econòmic, de quins altres recursos disposa?

De fet, no tenim grans àrees industrials. Tenim un sol polígon i encara petit. Això vol dir que tenim molt poques indústries i tampoc tenim turisme. Tot i així, pel que fa a serveis, tenim gairebé de tot, i cal potenciar les infraestructures per poder continuar mantenint-los. La majoria de gent habitualment treballa a Girona o fora de la població. Tot i així, hem de lluitar perquè Vilobí no es converteixi en una població dormitori. És per això que s'organitzen moltes activitats perquè la gent, malgrat treballar a fora, senti plenament que pertany a Vilobí.

Què considera que li ha quedat pendent de realitzar del mandat anterior?

Aprovar la cessió dels terrenys per construir les noves escoles; aquest tema per nosaltres és prioritari. De fet, ja està, i només resta fer la cessió al Departament d'Educació. Estic convençuda que en pocs anys això estarà solucionat.

I a causa de la manca d'inversions pels temps que corren, què haurà de deixar de fer?

De projectes importants, he de dir que no n'hem hagut de deixar cap al calaix. Intentem adaptar-nos als temps com fa la resta del país. Això es pot notar amb coses com ara el programa de la festa major o les activitats lúdiques, que hauran de ser una mica més restrictives. Pel que fa als serveis bàsics, no tocarem res mentre puguem.

S'han plantejat reestructurar el personal a causa de la crisi?

Doncs sí. Intentarem, però, optar per la mobilitat dels recursos humans de què disposem ara, en lloc de llogar gent nova. Farem una reestructuració dins el personal municipal sense que haguem de fer fora ningú.

I amb els regidors de l'oposició, hi ha bona entesa?

No ens barallem. Per les dues parts s'ha d'aconseguir que hi hagi entesa. Ara, la majoria són nous i se'ls ha d'explicar una mica el funcionament. De moment, es nota una miqueta que encara els falta rodatge dins l'Ajuntament.

EL PUNT

El cas de l'aeroport del poble de la Selva anomenat Salitja

Vacances al país de les infraestructures

És freqüent que en temps de vacances alguns articulistes escriguin peces sobre viatges i aventures viscudes, sovint en països exòtics o llunyans. A mi sempre em recorden aquelles persones que, tornant d'un viatge, et convidaven a una interminable sessió de diapositives comentades. A banda que els països exòtics o llunyans només existeixen en l'imaginari local del viatger, que no s'adona que, en desplaçar-se, l'exòtic i llunyà és ell mateix i no l'indret del món on arriba.

Alguns altres articulistes relaten excursions més domèstiques. Queda molt bé la narració d'una sortida a passejar pels entorns naturals, seguint la ruta de les fonts, en companyia d'uns amics que t'han vingut a veure a la segona residència. Sortir a caminar i que t'enxampi la turbonada entre els verns i les vaques pasturant pot inspirar una magnífica perla del periodisme literari.

La lectura de tants papers escrits per articulistes viatgers o excursionistes m'ha impulsat a deixar constància del país de les infraestructures on visc tots els dies de l'any, situat en un municipi de la plana de la Selva, una comarca ni exòtica, ni llunyana, ni bucòlica, malgrat el que el topònim vol indicar.

Posem que parlo de Salitja, un poble de 300 habitants que abans sortia als mapes però que, paradoxalment, n'ha desaparegut sense que les autoritats cartogràfiques ho hagin denunciat. La raó és d'alta volada: a Salitja hi ha instal·lat, des de fa poc més de quaranta anys, l'aeroport Girona-Costa Brava. El cas d'aquest aeroport és molt curiós. Les companyies que hi operen venen els bitllets amb origen o destinació a aquest aeroport amb l'eufemisme “Barcelona”. La propaganda de les institucions polítiques i econòmiques catalanes fa servir un altre eufemisme: “Girona-Costa Brava”. Quan succeeix algun incident, els mitjans de comunicació es refereixen a l'aeroport de “Vilobí d'Onyar” (municipi al qual pertany el poble de Salitja) o de “Vilobí” (poble veí de Salitja però que no té aeroport). El cas és que de l'aeroport de Salitja no en parla ningú, tot i que l'aeroport està situat a Salitja. I el que dèiem, en els mapes, la petita taca on hi hauria d'aparèixer el nom de Salitja ha quedat tapada per una gran taca que diu “Aeroport Girona-Costa Brava”.

Pot semblar un cas anecdòtic o menor, però quan en un futur pròxim es construeixi l'estació del TGV a l'aeroport (la reserva de terrenys ja fa ans que s'ha fet), caldrà fer més lloc als mapes i, aleshores, probablement desapareixerà fins i tot el nom del municipi de Vilobí d'Onyar, que quedarà tapat amb lletres grosses pel nou topònim (o ferrònim) “Estació del TGV Aeroport Girona-Costa Brava”.

De moment, des de fa més d'un any, tot el terme de Vilobí d'Onyar i de municipis veïns està travessat per un parell de vies llampants, emmurallades a banda i banda per tanques metàl·liques. Són vies que no vénen d'enlloc ni porten enlloc perquè són trams sense continuïtat. No hi passa mai cap tren. Són vies mortes, tot i que, com qui diu, acaben de néixer. Contemplar les vies solitàries del TGV que trinxen la comarca de la Selva no és tan literari com Brno o la vall de Camprodon, però a mi sempre em recorda el conte L'exprés, de Pere Calders. “Ningú no solia dir-li a quina hora passaria el tren. El veien tan carregat de maletes, que els feia pena explicar-li que allí no hi havien hagut mai ni vies ni estació”.

La tornada a casa sempre la puc fer pels terrenys habitats i expropiats pel ministeri de Foment (per ampliar l'aeroport) o pel DPTOP (per ampliar l'Eix Transversal o l'Eix Ferroviari Transversal), o seguint el rastre altiu de les torres de la MAT, o guiat pel brogit permanent de l'AP-7 o de l'A-2, o vorejant el perímetre del CIM la Selva, una autèntica zona franca.

Soterrada entre els talussos de les obres del TGV ha quedat, introbable, la Font del Frare, un paratge fresquívol al qual, encara no fa cinc anys s'arribava endinsant-se per un camí boscós. Una pica de pedra natural emmarcava el brollador. Adif es va encarregar d'inscriure'n l'acta de defunció en el registre de víctimes de les infraestructures.

EL PUNT