És freqüent que en temps de vacances alguns articulistes escriguin peces sobre viatges i aventures viscudes, sovint en països exòtics o llunyans. A mi sempre em recorden aquelles persones que, tornant d'un viatge, et convidaven a una interminable sessió de diapositives comentades. A banda que els països exòtics o llunyans només existeixen en l'imaginari local del viatger, que no s'adona que, en desplaçar-se, l'exòtic i llunyà és ell mateix i no l'indret del món on arriba.
Alguns altres articulistes relaten excursions més domèstiques. Queda molt bé la narració d'una sortida a passejar pels entorns naturals, seguint la ruta de les fonts, en companyia d'uns amics que t'han vingut a veure a la segona residència. Sortir a caminar i que t'enxampi la turbonada entre els verns i les vaques pasturant pot inspirar una magnífica perla del periodisme literari.
La lectura de tants papers escrits per articulistes viatgers o excursionistes m'ha impulsat a deixar constància del país de les infraestructures on visc tots els dies de l'any, situat en un municipi de la plana de la Selva, una comarca ni exòtica, ni llunyana, ni bucòlica, malgrat el que el topònim vol indicar.
Posem que parlo de Salitja, un poble de 300 habitants que abans sortia als mapes però que, paradoxalment, n'ha desaparegut sense que les autoritats cartogràfiques ho hagin denunciat. La raó és d'alta volada: a Salitja hi ha instal·lat, des de fa poc més de quaranta anys, l'aeroport Girona-Costa Brava. El cas d'aquest aeroport és molt curiós. Les companyies que hi operen venen els bitllets amb origen o destinació a aquest aeroport amb l'eufemisme “Barcelona”. La propaganda de les institucions polítiques i econòmiques catalanes fa servir un altre eufemisme: “Girona-Costa Brava”. Quan succeeix algun incident, els mitjans de comunicació es refereixen a l'aeroport de “Vilobí d'Onyar” (municipi al qual pertany el poble de Salitja) o de “Vilobí” (poble veí de Salitja però que no té aeroport). El cas és que de l'aeroport de Salitja no en parla ningú, tot i que l'aeroport està situat a Salitja. I el que dèiem, en els mapes, la petita taca on hi hauria d'aparèixer el nom de Salitja ha quedat tapada per una gran taca que diu “Aeroport Girona-Costa Brava”.
Pot semblar un cas anecdòtic o menor, però quan en un futur pròxim es construeixi l'estació del TGV a l'aeroport (la reserva de terrenys ja fa ans que s'ha fet), caldrà fer més lloc als mapes i, aleshores, probablement desapareixerà fins i tot el nom del municipi de Vilobí d'Onyar, que quedarà tapat amb lletres grosses pel nou topònim (o ferrònim) “Estació del TGV Aeroport Girona-Costa Brava”.
De moment, des de fa més d'un any, tot el terme de Vilobí d'Onyar i de municipis veïns està travessat per un parell de vies llampants, emmurallades a banda i banda per tanques metàl·liques. Són vies que no vénen d'enlloc ni porten enlloc perquè són trams sense continuïtat. No hi passa mai cap tren. Són vies mortes, tot i que, com qui diu, acaben de néixer. Contemplar les vies solitàries del TGV que trinxen la comarca de la Selva no és tan literari com Brno o la vall de Camprodon, però a mi sempre em recorda el conte L'exprés, de Pere Calders. “Ningú no solia dir-li a quina hora passaria el tren. El veien tan carregat de maletes, que els feia pena explicar-li que allí no hi havien hagut mai ni vies ni estació”.
La tornada a casa sempre la puc fer pels terrenys habitats i expropiats pel ministeri de Foment (per ampliar l'aeroport) o pel DPTOP (per ampliar l'Eix Transversal o l'Eix Ferroviari Transversal), o seguint el rastre altiu de les torres de la MAT, o guiat pel brogit permanent de l'AP-7 o de l'A-2, o vorejant el perímetre del CIM la Selva, una autèntica zona franca.
Soterrada entre els talussos de les obres del TGV ha quedat, introbable, la Font del Frare, un paratge fresquívol al qual, encara no fa cinc anys s'arribava endinsant-se per un camí boscós. Una pica de pedra natural emmarcava el brollador. Adif es va encarregar d'inscriure'n l'acta de defunció en el registre de víctimes de les infraestructures.
EL PUNT
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada